Dimarts 19.06.2018
Contact

Matí de Manegement

Un dia de fúria i de vergonya

#joambelparlament

Ens aixequem d'hora. Avui he de portar la Carola Jr. a l'Hospital, a revisar el peu, després de l'operació que van fer-li. La Carola em “deixa” el cotxe però l'he d'acompanyar a l'escola. A punt d'arribar, escoltem en Basté. Una mica espès, però la Carola li perdona. La deixo, i a en Guillem, i torno a casa. Són dos quarts i mig de nou. Em preparo la torrada i el te i engego el 3/24.

Ahir, tuitejant amb en Xavi Rius, vaig advertir-lo que avui tindria feina. Em vaig equivocar. Només amb les primeres imatges -diputats sacsejats, empentes, crits, càmeres de TV insultats- tinc la sensació que ens trobem davant d'un dia diferent, diguem-ne “històric”.

Obro l'ordinador i faig la mev ruta habitual: Avui, Ara, Directe, e-notícies, Nació Digital, La Vanguardia. A la televisió repeteixen les entrades dels diputats més matiners al parc de la Ciutadella. Entro al twitter. En Xavier Carmaniu i en Francesc Canosa escriuen: “avui penso en Xammar, JM Planes... La Catalunya liberal i demòcrata” i en Marc Belzues apunta: “Avui la indignació s'ha tornat pur lerrouxisme”. Estic encara en estat de shock pel que veig i pel que sento, però una idea va forjant-se, poderosa, que no m'abandonarà en tot el dia: vergonya. Després de veure l'abric pintat de la diputada Tura, escric al twitter: “Vergonya, indignats, vergonya”.

A la tertúlia d'en Cuní el professor Terricabres entra en una dimensió desconeguda. En canvi, m'agrada en Marçal Sintes, que posa el dit a la nafra alarmat pel suport que els espectadors de TV3, en aquell moment, donen als indignats. Em preparo un altre te. Mentre torno al PC llegeixo una notícia, que no em prenc seriosament: el president Mas i la presidenta de Gispert arriben en helicòpter al Parlament. No, no pot ser que al meu país, el seu president arribi al Parlament en helicòpter. Apunto una nova piulada: “Això d'aquest matí és intolerable”.

No acabo de remenar el sucre, que la xarxa en va plena i ho confirma: el President ha hagut de volar en helicòpter. Immediatament em ve la idea de Tejero i el tricorni. La gran, la immensa vergonya democràtica que vam passar tots els que vam viure el 23F. Tenia just 18 anys i l'endemà m'examinava de conduir, però aquella imatge ha restat sempre en el meu record com el punt culminant de la infàmia, de la intolerància i del colpisme mesetari. Ara, al costat del tricorni, he de posar-hi un helicòpter. He tornat a sentir la mateixa nàusea, la mateixa suor freda, la sensació de reviure un malson.

Teclejo al twitter: “Aquesta colla de ximples dels indignats ens porta directament al cinquè món”. I lamento ser tan bèstia, però avui no hi ha temps per matisos. No hi ha temps per dir que hi ha idees molt belles darrere del 15M. La resta d'amics tuitares van expressant, fa no fa, el mateix, en Melcior Comes, Ramon Tremosa, etc. Al facebook escric que ni a l'Uzbekistain passa això, que és intolerable, democràticament parlant. Comença a circular el hastag #joambelparlament.

Alguns diputats arriben en altres vols; uns quants s'han hagut de refugiar en comissaries. El ple del Parlament, però, comença puntualment. La veritat, ningú no presta atenció al que s'hi està debatent.

Són les 12 i porto a la Carola Jr. al metge. Arribem a la Vall d'Hebron. Ens atenen perfectament. Aquest país s'aguanta pels metges, infermeres, mestres i tanta i tanta gent que fa un treball magnífic, que s'esforça i que tira endavant. Tocant les dues tornem a ser a casa. Res no ha canviat. Més imatges vergonyoses. Apunto: “Em nego a pagar la factura dels helicòpters. Que la paguin els indignats”.

Supero el Telenotícies sense esma, perquè ja no puc avergonyir-me més, tot i que quan en Carles Ribera m'ha dit que havíem de constituir un exili interior a Catalunya ho he acceptat entusiàsticament (o això o tornar a Suïssa, però alguna cosa haurem de fer).

La imatge de la gavardina de la diputada Tura és obsessiva. Penso que caldria donar-la al Museu d'Història de Catalunya perquè ningú no oblidi que això va passar un dia de juny de 2011 a Catalunya. Continuo dominat per la sensació de nedar en un mar de vergonya, espantat per les conclusions que en donarà la premsa internacional de nosaltres.

A les cinc surto corrents cap a l'Ateneu. Reunió amb els amics de la Comissió Econòmica de Sobirania i Justícia. Arribo i no hi ha ningú (en canvi, em trobo l'Anna Punsoda, atrafegadíssima per una conferència que té organitzada amb l'Arcadi Oliveres i en Ferran Sáez de la que poden sortir espurnes). Com que m'estranya, truco. Resulta que, amb les presses, m'he oblidat que la reunió es feia al carrer Calàbria. Desastre total.

Surto cap a una altra reunió particular. Acaba molt d'hora. Sento com una necessitat d'entrar a la Biblioteca de Catalunya. Demano els llibres que l'Albert Manent ha escrit sobre els noms dels vents, núvols i boires d'algunes comarques de Catalunya. És com un bàlsam espiritual. Quins noms més extraordinaris ("Cel d'escata", "Vent d'esclavaroques"), quina riquesa de lèxic. Encara ahir celebràvem al Palau el seu Premi d'Honor, una Catalunya que rendia culte i honorava un dels seus millors homes, i avui ens hem trobat amb un terratrèmol que ho sacseja tot, que ens situa davant del nostre mirall de febleses. Fa uns dies llegia que Nicolau d'Olwer havia dit que una bandera i una llengua, elles soles, no fan un poble. Que es necessita “esperit nacional”, això és, sentiment solidari, desig de convivència, i anhel de realitzacions comunes. Pobre don Nicolau, si sabés fins a quin punt és dolorosament vigent!.

Són quarts de vuit. Entro a l'estació del metro de Liceu. Al davant del senyor que passa pel control s'hi colen dos persones. Els crido l'atenció i una d'elles m'alça el dit, enviant-me a prendre pel sac. En el vagó del metro no funciona l'aire condicionat. Arribo a casa. En Guillem ha aprovat tot el curs de 4t. d'ESO. L'any que ve començarà el Batxillerat. López Tena manifesta que només va ser insultat en castellà. Els diputats van sortint.

Piulo: “La vergonya és freda i de color de boira bullida, agre, de regust africà”. I al facebook escric: “Cal recuperar una litúrgia i unes formes. I davant del President, tothom dret. S'han acabat les tonteries”. Sí, vull que un dia, en aquest Parlament, es pugui proclamar la independència de Catalunya. Però el primer pas és creure'ns que som un país.

Ve un amic d'en Guillem a sopar i a dormir. Spaguetis i carn arrebossada. Nespres i albercocs. Miro el documental de Sense Ficció de TV3 sobre Jesús Monzón (amb una guió excel.lent, entre d'altres, del nostre Joan Safont), i em ric de què Carrillo, 60 anys després, encara no vulgui donar la seva explicació dels fets. Tots a casa se'n van a dormir. Torno a l'ordinador. Començo un article pel Matí que es dirà Un dia de fúria i de vergonya

  • 0
  • 7249