Dissabte 30.08.2014
Contact

"A vegades ens n'oblidem que Guardiola és, sobretot, un gran entrenador de futbol"

<p>Ramon Besa i Camprubí (Perafita, 1958)</p>

Ramon Besa i Camprubí (Perafita, 1958)

Entrevista a Ramon Besa, cap d'esports d'El País - Catalunya

Per Joan Safont.

L’entrevistador imprudent va concertar l’entrevista per la setmana després del clàssic entre el Barça i el Madrid, amb el risc que el Barça no guanyés i el to de l’entrevista fos tot un altre. Per sort, aquest equip no falla i això va donar un respir al periodista temerari, que té en Ramon Besa com un dels seus referents indiscutibles. La conversa comença paladejant la victòria del Barça ....

1-3 contra un dels Madrids més potents dels últims temps. No està gens malament...

El que passa és aquesta condició de quin equip és més potent o com estant les forces és més una sensació mediàtica, que no pas una sensació real. Com que cada vegada tenim menys accés a les fonts d’informació, hem d’especular més i presentem situacions que no es corresponen a la realitat. Tots teníem la sensació que el Madrid estava més a prop que mai del Barça i no només no va estar més a prop, sinó més lluny de les últimes referències d’aquesta temporada, que són els partits de la Supercopa. Fins i tot diria dels últims partits de la temporada passada.

Vostè escrivia diumenge "La autoridad barcelonista está por encima de cualquier marcador, incluso ganando por 1-3. A mayor desafio, mayor respuesta". Quins són els límits del Barça?

Jo crec que ha arribat un moment que el Barça necessita objectius immediats. Se li fa més feixuc el dia a dia, això d’anar a Sant Sebastià, a València, a Getafe, a tots aquests camps i en canvi quan sap que hi ha partit decisiu l’equip es connecta més. Aquest any ha guanyat la Supercopa d’Espanya, la Supercopa d’Europa, ara té el Mundial de Clubs, va tenir el partit amb el Milan com a gran partit, va tenir el partit amb el Madrid com a gran partit, i tot ho ha superat. És un equip fiable perquè, a més, els tres únics partits que va perdre ho va fer amb una situació molt justa: la final de la Copa del Rei era a cara o creu; les semifinals contra l’Inter de Milà a la Champions va perdre per un gol de diferència i l’eliminatòria de Copa del Rei contra el Sevilla, la va perdre després de fer un dels millors partits que jo recordo, al camp del Sevilla. Quan hi ha una cosa immediata, el Barça respon i, en canvi, en situacions de llarg termini segurament és molt més difícil mentalitzar aquests jugadors, que han guanyat tants títols, que en cada partit els hi va la vida.

L’actitud d’aquests jugadors es reflexa en com es van sobreposar al gol de Benzema?

Sí, tenen un amor propi molt gran i, després, tenen solucions particulars i tàctiques. És a dir, la qualitat de la plantilla és molt gran. Tant l’equip titular com els recursos de la banqueta són molt millors que d’altres temporades i, per tant, tenen respostes individuals – Messi, Iniesta, Piqué... – i després tàctica i tècnica en tenen molta. Guardiola, per bé que molta gent el tingui com un símbol, no hem d’oblidar que és un molt bon entrenador que sap tocar les tecles en cada moment... crec que a vegades ens n’oblidem que Guardiola és, sobretot, un entrenador de futbol.

Els culers hem vist de tot, bons temps, golejades, triomfs, copes, però també derrotes, humiliacions, preses de pèl... S’acabarà aquesta època gloriosa?

El futbol és cíclic. És molt difícil que un equip tingui una hegemonia i més, en la cultura de la instantaneïtat en que estem ara. Les coses duren molt poc. Per tant, a mi em sorprèn que el Barça tingui aquesta capacitat de continuïtat que no havia tingut en d’altres èpoques. És veritat que encara no ha superat al Dream Team pel que fa a lligues, però, per exemple, ja l’ha superat pel que fa a Champions. Però crec, sobretot, que el Barça ha trobat una cosa que hauria de fer rumiar molt al barcelonisme i a la seva manera d’entendre el joc: ha trobat la manera d’estar en pau amb ell mateix. El Barça era un equip que es revelava constantment contra tot, no sabia mai que és el que volia.. Ara ha trobat una manera que li provoca harmonia, satisfacció al barcelonisme, i que és estar d’acord amb la manera que juga i des d’aquesta manera, desafiar a tothom. Algun dia hi haurà un rival superior, però crec que s’hauria d’insistir en aquesta línia que és molt respectuosa amb la línia del club: un bon equip sobretot del planter, que ha mamat aquesta cultura futbolística - des dels anys dels hongaresos, dels holandesos, etc - i després jugadors estrangers per marcar diferències no per ser jugadors de complement. I això és el que està passant ara. Es la línia en que el Barça se sent a gust i és la que s’hauria de seguir.

Vostè ha assenyalat moltes vegades que el que fa diferent al Barça de Guardiola és que té un relat... En què consisteix?

El Barça ha intentat explicar perquè li passaven determinades coses. Ha teixit un relat del que se n’ha de ser còmplice. Buscava una explicació. En canvi el Madrid no ha tingut mai un relat perquè sempre havia estat la victòria per la victòria. Per això quan ha deixat de guanyar ha hagut de buscar una història, un relat. Per això té un relat improvisat, simplista: El “cagómetro”, el “villarato”, desqualificatius, sense base objectivable. En canvi, el Barça l’ha tingut en manifestes actuacions arbitrals, en que el megàfon de Catalunya és més petit que el de Madrid, en la conjuntura política que és la que és... I el Barça en la seva història, - i Guardiola, com a gran intèrpret i síntesi del barcelonisme, ho ha sabut interpretar -, tenia una causa més o menys justificada que servia per explicar perquè no es guanyava. Pots dir si aquest relat és més o menys interessat, però, a la història del Barça hi ha un relat. En canvi, el Madrid ha estat monàrquic amb la Monarquia, republicà amb la República, franquista amb Franco. No ha tingut aquesta càrrega simbòlica. Això des de Madrid s’ha considerat victimista. Però és que el Barça ha tingut un relat de víctima, i per això quan ara guanya la gent se’l creu i, en canvi, el Madrid no és creïble.

El meu avi es va morir sense veure una Champions; el meu pare va veure la primera als 38 i jo, que en tinc 27, ja n’he vist 4... els joves ens estem malacostumant?

Com tantes coses a la vida, s’imposa un relleu generacional. Ens fan molta por les coses que passen i, a vegades, aquesta por només es venç amb un canvi de xip. Guardiola, en aquest sentit, aquesta sensació que teniu molts joves, la té. El seu pare li havia explicat que era molt difícil guanyar, i pels seus avis, el matern perico i el patern culer, aquesta història la sap. El gran avantatge és que ha intentat revertir la història. Les noves generacions estant per buscar canvis de dinàmiques. I Guardiola ha canviat la dinàmica des del coneixement.

Què pot significar pel país i per l'equip, tenir 8 o 9 jugadors de la Masia, al primer equip?

Si entenem el futbol com una fet socio-cultural que va més enllà d’onze paios que persegueixen una pilota, pel país simbolitza una identificació en un moment en que totes les manifestacions alternatives estant en crisi. Catalunya sempre havia tingut una societat civil singular: parlo de la Caixa, l’Agrupació Mútua, el Barça... Però també podem parlar de TVC, de Catalunya Ràdio. Sempre ha tingut la de trobar solucions singulars a problemes comuns. I això està amenaçat: Les caixes estant desapareixen, els clubs tenen problemes econòmics... Però Catalunya sempre ha tingut fórmules imaginatives per sortir-se’n. Jo sóc molt esclau emocional dels anys de la República en que es van fundar la majoria de clubs i associacions. Tens, per exemple, un club com la “Sociedad el Ciervo” de Sabadell que no només feia ping-pong, sinó que feia teatre, feien 25 coses... Aquesta capacitat d’associació tan catalana és el que pot ajudar a superar el moment actual. Quan la revolució no funciona, només es pot recórrer a les fórmules imaginatives que han funcionat.

Súarez-Kubala, Núñez-Cruyff, Laporta-Rosell... Perquè aquest antagonisme?

És consubstancial al país: Blau-grana, seny-rauxa... el país és dual. I aquesta dualitat l’ha fet créixer. Així com a Espanya trobem PP-PSOE, rojos-nacionals, aquí hem trobat terceres vies, com el nacionalisme. Però no és entre una o una altre opció, és el viure en permanent contradicció, que fa que et superis a tu mateix. Tenir aquesta dualitat, ha estat més enriquidor que no pas un problema.

Messi guanyarà la Pilota d'Or?

Sí, perquè és el millor jugador del món. Posats a donar premis individuals en un esport col·lectiu, cosa opinable, no té rival. Messi només demana una cosa: Contra qui competeixo? Si ell és capaç d’eliminar els seus adversaris a l’equip – diguis Ronaldinho, diguis Eto’o, diguis Ibrahimovic, diguis Bojan...- com vols que no sigui capaç d’eliminar els que es declaren els seus enemics? En el fons és la dictadura dels nens. És un nen tirà. Els nens són molt capritxosos i per tant, són tirans. Messi és un tirà, però com que és un nen, les tiranies les interpretem com rebequeries infantils que ens agraden.. I contra la tirania dels nens no hi ha res a fer. El problema és si un dia es fa adult i perd la ingenuïtat. Segurament no serà tan majestuós com és ara.

Vostè passa per ser un dels més bons coneixedors de Pep Guardiola. Com el definiria?

Hi ha una frase de Pla que diu que hi ha “amics, coneguts i saludats”. Amb Guardiola no saps mai en quin grau estàs, no l’acabes de conèixer. El que passa és que hi ha una generació de periodistes que hem fet una carrera paral·lela als futbolistes: mentre ells passaven d’infantils a juvenils, de juvenils al filial, del filial al primer equip, nosaltres començàvem al camp del Fabra i Coats, després passaves al Mini Estadi i d’aquí al Camp Nou. Això ens permet un coneixement però no necessàriament et permet saber com pensa. Dit això; Guardiola és la síntesi dels valors barcelonistes. És una persona que, igual que al seu moment Samitier, ha sabut interpretar el context del Barça dins la societat catalana i en la seva relació amb els altres equips, com el Madrid, i li ha sabut donar grandesa. Guardiola és l’home que va donar mètode a la idea de Cruyff. Cruyff era un gran intuïtiu però no tenia mètode, Guardiola n’hi ha donat i és el mètode 100% barcelonista: com a català; com a coneixedor del planter; com a coneixedor del joc del Barça, ha donat mètode per donar continuïtat en una fórmula que no és casual. Com va fer com a jugador, si el seu mètode ha quedat superat se n’anirà i demanarà que ho faci un altre. És, doncs, l’home que ha donat mètode, des de la grandesa, a una idea que venia de Cruyff, hereva de Michels, dels hongaresos.

....

Si em permets, diré que el Barça sempre ha tingut sempre una mirada a Europa: Quan Gamper funda el Barça, ho fa mirant al futbol centre-europeu. Als anys 20 es fitxa a Platko i la cultura culer era com aquella Hongria que, en resultats perd davant d’Alemanya al 54, o l’Holanda del 74. Ara, curiosament, el Barça no només ha triomfat com a club, com van fer el Hónvet de Budapest i l’Ajax d'Amsterdam, sinó que la selecció espanyola guanya amb el seu estil. La grandesa de Guardiola és interpretar tot el llegat històric, haver donat un mètode i una fórmula, romàntica i guanyadora. A vegades es deia que aquesta fórmula era perdedora, doncs els romàntics, a vegades, també guanyen.

Arribarà a President?

La gent té més ganes que sigui president, no pas que ell de visualitzar-ho. No crec que ho hagi visualitzat mai. La síntesi del que és el barcelonisme, la té futbolísticament però no necessàriament com a dirigent. Ell sap que hauria de fer un president però no sé si té tan clar, que el seu amor al futbol i a la pilota, el mantindria com a president del Barça. Tothom dubtava de si era el moment de ser entrenador, però ell tenia clar que ho era. Igual que va tenir clar quan era el moment d’entrar, tindrà clar quan serà el moment de sortir. I no necessàriament serà el moment que tothom creurà el millor, però ell ho processarà. Nosaltres podem estar processant quan serà el moment de ser president, però ell mai ha pensat ser-ho. En canvi, ell si que havia pensat ser entrenador del Barça per això ens va sorprendre a tots, perquè no ningú el contemplava com a entrenador del Barça. I pot ser que, ara que tothom pensa en ell com a President, ell digui que no, que és l’únic que no ha volgut ser mai.

Perquè ara, és estimat, venerat, imitat, però molts en dubtaven.

No només dutaven del Guardiola entrenador, sinó del Guardiola jugador. Cal recordar que va haver de marxar corrent, perquè hi va haver una campanya general de dilapidació del mite “Guardiola”, amb acusacions sense fonament, amb una murmuració interessada, amb un procés vergonyós. Com ha passat amb molts ídols del Barça: ha passat amb Rivaldo, amb Ronaldinho, amb Cruyff. El barcelonisme té una necessitat d’escopir als seus herois, quan deixen el club.

Autodestructius?

Caníbals. Com que és un club tan passional, tan sentimental i hi ha una relació d’afectivitat, les transicions es fan especialment doloroses. És una mica com els amants: excels quan estimen, perillosos quan odien. I d’aquesta relació amor-odi, Guardiola n’és ben conscient perquè ja la va viure com a jugador. Per tant, l’experiència farà que el dia que decideixi trencar la seva relació contractual com a entrenador, sigui de la manera més ben pactada per no trencar el vincle Guardiola-barcelonisme. Podem fer, per una vegada que no sigui l’alternativa als que manen? Quan deixi el club no s’ha de convertir en l’alternativa a l’actual barcelonisme o en el líder espiritual a la reserva, sinó que estic segur que quan deixi el club es marcarà un timing, continuarà "empapant-se" d’altres cultures futbolístiques, per tornar a abocar-ho al Barça.

I què me’n diu de Mourinho?

Mourinho és una persona que només s’explica només pels seus èxits i quan no guanya no té història. Vaig dir en una entrevista que Mourinho deixa copes. Si miro la història del Chelsea, copes; a l’Inter, copes; a l’Oporto, copes però no ha deixat futbol. Guardiola deixa rastre futbolístic. La gent compta copes perquè s’està atrapant al Madrid, però Guardiola deixa més aviat un record de bons partits. Per Mourinho, la fi justifica els mitjans. I llavors, quan perd, no parla de futbol, parla dels accidents del futbol. Jo el que li retrec a Mourinho és que mai he sentit una conferència de premsa en que es pugui discutir perquè alinea un doble pivot o perquè prefereix Benzema a Higuain. Guardiola ha provocat que es parli de futbol, quan abans es parlava més del club que de futbol. I, a l’inversa, ha provocat que el Madrid parli del club, quan sempre havia parlat de l’equip perquè del club no tenia res a dir. Psicològicament el domini del Barça és aclaparador. I tot s’explica perquè Guardiola, com et deia, és un gran entrenador de futbol. La seva visió del futbol és personal i inequívoca. No mira el futbol com la resta d’entrenadors del món. La gent té la sensació que és un tòtem, però Guardiola és, sobretot, un gran entrenador de futbol.

Vostè dirigeix una secció d'Esports d'una qualitat indiscutible en el periodisme esportiu. Com definiria el seu treball?

(Riu) Bé, no sé si és cert, perquè últimament tenim moltes crítiques, per la crítica a determinats comportaments del Madrid. Aquesta secció està a favor dels moviments futbolístics que provoquen revolucions i que agraden: va estar a favor de la “Quinta del Buitre”, del Milan de Sacchi, del Dream Team i ara està a favor del que fa Guardiola. Però no perquè siguindel Barça, del Madrid o del que sigui, sinó perquè reivindiquen una forma de futbol, tal i com aquesta secció la concep. El subjecte no necessàriament ha de ser el Barça, sinó el futbol. Com a la F1, el subjecte no és Fernando Alonso, sinó la carrera o al basquet no és Pau Gasol, sinó la NBA. Al periodisme ens hem tornat tan hooligans d’un equip o d’un jugador que perdem de vista l’esport per si mateix, és a dir que el subjecte és l’esport, l’esdeveniment. Aquest és el leivmotiv d’aquesta secció d’esports: intentar respectar el sentit de l’esport. Ah, i no fem dobles seccions: el lector del Madrid, llegeix el mateix que el lector del Barça. Donar “pinso” madridista o culer ja ho fan uns altres. I als que ens diuen que som barcelonistes, els convido a llegir tot el que vaig escriure, amb molta mal rollo, quan l’equip anava malament... És veritat que els periodistes d’esports portem posada la samarreta d’un equip, però a la secció d’Internacional, quan envien un corresponsal a Jerusalem li pregunten si és propalestí o proisraelià? Quan a Política, un periodista cobreix unes eleccions, se li pregunta a qui vota? Estic una mica fart que el periodisme esportiu sigui l’escòria de la professió i Internacional o Política siguin els nobles de la professió. Hem fet molts errors, hem portat el periodisme de club al límit, però hi ha periodistes que, malgrat una certa proximitat a un determinat club, no desvirtuen el seu sentit de la informació.

El “Villarato” ha suposat travessar una frontera perillosa?

El primer que va definir el “Villarato” va ser Alfredo Relaño, un periodista amb majúscules, que ha fet molt pel periodisme esportiu des del País, des de Canal Plus o des de l’As. Encara que jo no hi estigui d’acord, no vol dir que li reconegui Relaño com un autèntic mestre de periodistes. Però, reconèixer que hi ha “Villarato”, vol dir admetre que els arbitres i els contextos influeixen als resultats, cosa que el Madrid ha negat sistemàticament tota la vida, dient que les queixes del Barça eren victimisme. Mentre el Madrid no admeti que està fent victimisme, no ens en sortirem. Alguns diran, el relat del Barça és victimisme. D’acord, però és un relat. En canvi el Madrid, no és res més que victimisme sense relat. Per això hi ha “Villarato” i hi ha Vázquez Montalbán, que va fer tota una història sobre el relat del FC Barcelona. Pots dir que no hi estàs d’acord, però és una història. El “Villarato” sembla més una estratègia comercial d’un director, per vendre diaris, no s’aguanta.

Aquest periodisme hooligan tindria el seu màxim apogeu amb fenòmens com “Punto Pelota”?

Penso que més que hooliganisme és facilitat per crear personatges. A Tomás Roncero el vaig conèixer a la redacció d’El Mundo, i per bé que ideològicament hi havia coses que no estàvem d’acord, era un periodista que no té res a veure amb el personatge que és ara. S’ha creat com crear un guinyol. El món audiovisual ha permès a molta gent anònima en la seva redacció una certa popularitat. Roncero, Guasch o tants d’altres, tenen un prestigi com a periodista que se l’han guanyat amb la seva obra publicada, però en canvi la seva faceta de personatge de guinyol és reprovable.

Quins periodistes considera destacats?

N’hi ha molts. Per sort, el que està en crisi és la indústria periodística, no el periodisme. N’hi molts i molt bons. Per mi, un periodista de referència, la persona que va marcar la meva manera de fer, és Santiago Segurola. Treballi a El País, a Marca o a Cope, és un periodista de qui voldria que la seva manera de fer em contaminés. Aquí, tenim gent com Miguel Rico, David Torras, Marcos Torres, Joan Golobart o Sergi Pàmies. I a Madrid, gent com Martí Perarnau, És una de les joies que celebro que s’hagi retrobat i recuperat el seu perfil periodístic. La gent se sorprèn de com n’és de bo, però és que és un dels clàssics, amb un background a El Correo Catalán, per exemple, impressionant. A banda, recordo gent com els malaguanyats Àlex Botines o José María Sirvent... I a les xarxes socials hi ha també molts bons periodistes. Penso hauria estat una llàstima que la millor època d’un equip com el Barça, que juga tan bé, no hagués tingut bons cronistes, perquè aquest equip ha estimulat molt el periodisme, ha provocat que, no només els redactors es recreessin en el relat periodístic, sinó que ha atret a escriptors que el futbol no els interessava: En el relat futbolístic hi ha Juan Villoro, Jordi Puntí, Josep Maria Fonellares, Daniel Vázquez, gent que s’ha apropat al Barça per veure que passa. I això ens ha esperonat per millorar. És un bon moment per als periodistes, hi ha molt bona matèria prima.

El futbol es menja d'altres esports?

Sí, hi ha una futbolització terrible: Si mires els altres esports, no es fa una crònica sobre hoquei patins, sinó sobre el Barça d’hoquei, o sobre el Barça de bàsquet. S’han desvirtuat els altres esports, amb el monocultiu del futbol o de la rivalitat Barça-Madrid. La resta d’esports només apareixen als Jocs Olímpics, on no es parla d’esport sinó de medalles. I, a més, falta cultura esportiva, que és un dels grans dèficits del país: De petits, els nens juguen a futbol i les noies a vòlei, però no s’ensenyen altres esports, com la natació, l’atletisme, l’esqui, l’hoquei... En això sóc molt nostàlgic dels temps de la República; on convivien un ciclista com Cañardo, un crack de la boxa que era de Gràcia, o un futbolista com Samitier. La societat catalana és molt poliesportivai no hauria de perdre aquesta sensibilitat pels altres esports, com l’hoquei, el waterpolo o el rugbi.

Com acaba de dir, vostè està lligat sentimentalment als temps republicans, on l'esport tenia un paper molt destacat en el món cultural i social de Catalunya. Aquella època és una referència pel periodisme?

Cada vegada el que més faig és rescatar cròniques d’aquells anys: les cròniques sobre el combat entre Jesse Miller i Josep Gironès, el crack de Gràcia, o amb les de Josep Maria Planas sobre la Volta Ciclista a Catalunya, i m’emociono. El periodisme escrit té l’avantatge que, davant del món audiovisual, pot oferir un relat. Les notícies per si, ja són a internet, a les xarxes socials. A la premsa escrita hem d’explicar històries i tornar als clàssics, a aquella època on a La Publicitat, L’Esport Català tenien un gust i una manera d’escriure i fer que és un camí a seguir. Abans llegir el diari era un acte sacre, i a la vida hi ha d’haver actes sacres, Això fa que el que escriu no escrigui qualsevol cosa. Ara, amb els mitjans audiovisual, no cal ni anar als llocs, fem les cròniques sobre la retransmissió. Aquells periodistes anaven als llocs, eren coneguts,... És un món mitificat però continua essent l’essència. Tu has d’anar al Camp Nou i transmetre la vida d’un club – des de la senyora dels lavabos a l’home de la barrera. I això passa a totes les seccions, no s’envien corresponsals i es fan les notícies des de les redaccions. Si la premsa escrita perd la capacitat de transmetre alguna cosa més que el que es veu per televisió, anem cap a un monocultiu més perillós que el del futbol. A vegades, em trobo amb cartes de lectors que em diuen “vostè no era al partit”. Em puc equivocar o no, però és vostè qui no hi era, que m’està exigint que li expliqui el partit que li va oferir el realitzador de televisió! Per exemple, l’últim partit al Camp Nou, jo vaig dir que la manera de combatre la sensació de que el Madrid havia guanyat el seu partit i que el Barça ho tenia fotut, era el cant dels Segadors. És a dir, entre els Segadors i que el Barça va fer un gol al minut 3 contra el Llevant, hi va haver una trempera que a qui ho veia a la televisió, no entenia. Jo descric el punt de febre que vaig sentir al Camp... En el fons la premsa escrita no pot perdre el relat.

Crec que, a més, un dels esports que més l'interessa la boxa. Perquè avui dia està tan mal considerada?

Al final s’ha prostituït, per les màfies, el dopatge, els combats arreglats que li han fet perdre l’esperit amateur. Sempre som víctimes de les primeres impressions: Jo sóc d’un poble molt petit, de 300 habitants, Perafita, i per a mi, Barcelona era com és ara Nova York. I recordo que de petit em va caure a les mans, d’un tiet que vivia a la ciutat, una biografia de Mohamad Alí. I a través de la vida d’Alí vaig descobrir que era el racisme, Vietnam, el que era la societat amercina. Vaig ser un esclau emocional d’Alí i la boxa, que em semblava un esport extraordinari. Ara ha perdut el seu sentit, i ha passat a ser més un gènere cinematogràfic que esportiu. L’efecte que va tenir la boxa en mi és, per exemple, com el que pot produir ara l’NBA.

Quin és el primer partit del Barça que recorda?

Recordo amb especial emoció un Gamper amb el Municipal de Lima, l’any 73 quan el Barça fitxa a Sotil. Vam baixar de Perafita, amb la família, a veure el Gamper, el Barça va guanyar per 5 a 0 i jo em vaig enamorar d’aquell jugador peruà, petit, Hugo “Cholo” Sotil. Això em va portar a un dels grans dilemes de la meva vida: Igual que em vaig fer un enamorat irracional de Sotil, vaig convertir-me en un enemic de Neskeens. Aquesta esclavitud emocional em va fer entendre Romario, del que també en vaig ser esclau, perquè jo havia vist un gran debut de Sotil, un jugador que feia coses que m’hauria agradat fer a mi. A més, a casa havia vist, el Mundial del 70, aquell equip de Jairsinho, Gerson, Pelé, Tostao, Rivellino, Clodoaldo, Piazza, Carlos Alberto, que em semblava un equip extraordinari i vaig quedar tota la vida enamorat del Brasil. Però recordo especialment aquell Gamper, en que vaig descobrir un jugador del que n’he estat devot tota la vida: Hugo “Cholo” Sotil.

  • 0
  • 1640

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.