Dijous 30.10.2014
Contact

"Quan et frenen tens el perill d’anar enrere, com passa ara"

<p>Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1930)</p>

Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1930)

Entrevista al Molt Honorable President Jordi Pujol

Jordi Pujol ens rep al seu despatx de Passeig de Gràcia, un pis immens a dos portals de la casa Batlló en direcció al mar. 'Són dos pisos', ens diu la seva secretaria veient que mirem esgarrifats a banda i banda d’un passadís llarguíssim que cap a la meitat encara es desdobla. Es veu que Pasqual Maragall i José Montilla tenen una oficina similar, encara que l’últim no deu treure-hi massa el cap, si ara va al Senat a matar les hores. L’oficina del President Pujol és un pis antic de sostre altíssim amb cinquanta sales i racons, reformat, moblat amb gust i que té, a la part més interior, una biblioteca per badar-hi estona i estona.

Jo dec semblar la pubilla desclassada que fa cinquanta anys venia a servir a la capital, però el Joan ràpidament s’enganxa a parlar amb les secretaries i ho fa tot molt còmode. Ens fan passar a una sala amb només dos sofàs i una tauleta de vidre; com una capsa amb parets de color trencat cadascuna amb una porta corredora. El Joan va encorbatat i amb l'americana bona i jo arrossego un vestit de ma mare quan era hippie que aviat promocionarà altre cop la tribu urbana més pollosa. Vist amb bona voluntat, fem un quadre graciós. Sabem que s'atansa el President per la ranera que se sent passadís enllà i aleshores sí, a poc a poc obre la porta un Pujol envellit i tendrament corbat, el d'ossos amples i el cap gran, desproporcionat per la seva alçada. Qualsevol que l'hagi tingut a prop recordarà els ulls mig de bèstia, mig de nen reconsagrat que ho veuen tot i no et deixen veure res. Retirat o no, un gran polític no es mostra, només observa per no fallar els moviments.Desconfiat, tenaç, curiós, agilíssim de pensament, ambigu en l'expressió, amable però molt fred, condescendent -sobretot amb mi, que sóc la nena- és el Pujol que nosaltres no vam poder votar ni no votar; el President que ens mirem amb una mescla de ràbia -perquè voldríem tenir el 'problema catalán' més resolt- i d'admiració sincera. Ens amida per començar una conversa que durarà hores i nosaltres, que som de la seva escola, responem al seu sondeig de manera més o menys ingènua. Quan ha acabat, ens permet deferentment prendre-li el relleu.(Per Anna Punsoda)

 

Anna Punsoda/Joan Safont

President, el segon capítol del seu llibre de memòries porta per nom La guerra perduda. Què van suposar per vós, nascut a l’any 1930, la guerra i la victòria franquista?

Home, jo acabava de fer sis anys. I sí que recordo la crema de l’Església de Premià de Dalt, l’enderrocament de l’Església de Premià de Mar, alguns assassinats. Recordo haver seguit molt la guerra perquè de petit em vaig acostumar a llegir els comunicats de guerra. Recordo també els meus oncles i el meu pare mobilitzats. Però per exemple, jo no vaig passar gana perquè els meus avis eren pagesos. Pel que fa al relat de la meva família, doncs la part materna era de dretes i la part paterna d’esquerres. Però tot i això, entre ells sempre hi va haver una molt bona relació. I vam poder viure la guerra amb relativa tranquil·litat, a part dels homes de casa que eren al front.

Parlo de La guerra perduda per la sensació que vam tenir a la família del meu pare, que era d’ERC i era la que tenia més influència en mi. El meu oncle era aleshores primer tinent d’alcalde de Premià de Mar i va dimitir quan va veure que no podia controlar els assassinats. Ells eren, abans que d’esquerres, nacionalistes. Al 19 de juliol, lameva família, un cop dominada la revolta, va tenir la sensació que guanyaríem i que la República i la Generalitat s’imposarien. El que passa és que quan van començar les cremes d’esglésies, els assassinats de religiosos i les radicalitzacions de tota manera, es van adonar ràpidament que la guerra es perdria. Tot i així, el meu pare i dos oncles meus van acudir immediatament al front quan van mobilitzar-los. El que passa és que ja van anar-hi amb la convicció que de cara a la democràcia, i sobretot de cara a Catalunya, aquella era una guerra perduda.

Sovint se’ns han dit que aquella va ser una guerra entre dos bàndols d’espanyols. Com s’ha reescrit el relat de la guerra?

És evident que entre allò que representava el franquisme i allò representaven els anarquistes i després els comunistes, hi havia el que se’n deia La ‘tercera Espanya’, que era més democràtica, cosa que no eren els altres. Hi havia demòcrates cristians, socialistes democràtics, liberals i també catòlics que no se sentien representats per l’Església espanyola i el seu discurs tan reaccionari. Però aquesta ‘tercera Espanya’ va ser ràpidament esclafada. A part de tot això, tan aquí com al País Basc hi havia els nacionalistes i tots els que lluitaven per no caure sota un règim que perseguís aniquilar-nos com a poble. Tant els meus oncles com el meu pare formaven part d’aquest grup.

El desastre nacional, que deia Joan Sales...

El desastre nacional era una altra manera de dir que la Guerra es va perdre molt aviat. En Sales parla a la seva novel·la d’uns soldats que van batallar fins a l’últim dia amb fidelitat perquè, malgrat tot, tenien la sensació que si guanyaven els demòcrates, -encara que fossin uns demòcrates molt condicionats per la presència fortíssima d’uns comunistes que aleshores ja eren estalinistes-era millor que el que pogués venir de l’altra banda. Encara que allà, a l’altra banda, també hi havia catalans franquistes que patien perquè veien a venir el desastre de Catalunya.

Us voldríem preguntar per Raimon Galí, un dels vostres referents o mestres. [....] Se li ha fet justícia?

Si se li ha fet justícia? (silenci) Doncs jo crec que no. Ni tan sols els seus deixebles, entre els que em compto, li hem estat prou fidels ni hem assumit tota la intensitat i la profunditat del seu mestratge. Ha tingut influència en nosaltres, però ens hem quedat a mig camí.

Encara hi ha temps, per fer-li justícia…

Als deixebles més directes del Galí se’ns acaba el temps, a mi per exemple. Un homenatge de vegades es fa amb un minut, simplement dient el que s’ha de dir. El que passa és que la radicalitat espiritual que ell volia imprimir en la vida política i col·lectiva catalana era molt difícil d’assolir. Sigui com sigui, la veritat sigui dita: no hi hem arribat.

Parlem de Des dels turons a l’altra banda del riu.

Precisament aquest llibre té una forta influència de’n Galí.

I és un llibre que no heu tornat a reeditar.

El vaig editar al 78 i al 79 i ja no he fet més. Ara hauria de fer-ho però hauré d'escriure un pròleg llarg per explicar-me i contextualitzar-lo.

I la presó? Com va canviar-vos?

Diuen els meus amics i la meva dona que em vaig tornar més reservat, menys extravertit. Però jo diria que no va tenir en mi massa influència.

Doncs tenint en compte la quantitat de crítiques que ha rebut per pactista, haver estat a la presó sembla una garantia de compromís i fortalesa.

Sí, sembla que ens dóna una mena de certificat. Però no us en refieu mai, d’això. La vida de les persones queda influïda per moltes coses. En el meu cas, la presó només va ser una d’elles. Va ser més important haver tingut una determinada actitud i sobretot haver viscut uns anys amb especial intensitat; no només uns anys de gran passió política sinó d'una gran espiritualitat, i no vull dir únicament religiosa, sinó també una certa mística patriòtica i social. Però tot això pot diluir-se, quan passa el temps…

I és el seu cas?

Jo encara no hi he arribat, al final. No convé que sigui massa, el temps que em falta per arribar-hi. Ara tinc 81 anys i diria que no puc tenir-ne massa més. Però vés a saber, això està només en mans de Déu.

Va, avancem fins als anys vuitanta, on sembla que vós venceu contra tot pronòstic. Us va sorprendre la victòria?

Tothom deia -i jo també creia- que no guanyaríem. És veritat que veia que anàvem a més. Vaig dir-me: 'si aquesta campanya, en comptes de durar tres setmanes (aleshores duraven això), hagués durat un mes i mig, potser venceríem'. Perquè jo veia que nosaltres anàvem pujant mentre els socialistes s’estaven estancant. El que passa és que ells ho havien guanyat tot, les generals del 77, les generals del 79 i les municipals del 79. I nosaltres no vam marcar perfil polític fins a les autonòmiques.

Quina relació vau tenir amb en Raventós ?

Doncs amb en Raventós, principalment, sempre vam ser amics. Quan érem joves i fèiem el que ara se’n diu ‘activisme’: penjar banderes, repartir papers, pintar parets.Amb ell, en Pere Figuera i tota la colla. El que passa és que, arribats a un moment, ell va creure que havia de prendre partit polític pels socialistes i nosaltres vam considerar que havíem de continuar fent el que en dèiem ‘acció patriòtica’. Considerava que aleshores no era l’hora de fer política sinó agitació. A més jo no era socialista. De fet jo no era ben bé res, a banda de catalanista. M’hauria pogut incorporar a Unió Democràtica, perquè havia rebut molta influència del pensament social-cristià. O a Front Nacional, perquè era bàsicament un nacionalista. Però aleshores em semblava que només podíem avançar al marge dels compromisos de partit.

I amb en Pallach?

Jo l’admirava molt, al Pallach. A ell i a la seva concepció de la socialdemocràcia. La ruptura entre ell i el Raventós va venir perquè en Pallach era un socialdemòcrata i en Raventós era un socialista aleshores bastant radicalitzat, pel que fa a la doctrina i també a la praxis. En aquella època la gent d’esquerres era bastant radical i una de les coses més despectives que podien dir-se a algú és que era un socialdemòcrata. Molts dels que ara es fan dir socialdemòcrates aleshores ho assenyalaven com una tara. I al Pallach el van crucificar. Ell volia fer un gran partit socialdemòcrata català i catalanista; vull dir d’obediència només catalana, i en aquell moment ja era una fita gairebé impossible.

Heu de tenir present que durant molts anys, l’únic partit important clandestí a Catalunya va ser el PSUC, que tenia una gran avantatge: estava ben organitza’t, tenia un pensament polític ben elaborat i un sentit de la realitat força clar. Ja sabien que el franquisme no es tiraria al terra amb quatre dies. De fet, peralguns molt radicals,el PSUC era aleshores un partit de dretes.

Tant en Pallach com jo teníem respecte pel PSUC perquè, com a mínim, va entendre que el catalanisme era important. I això era estrany, perquè aleshores es creia que el catalanisme era una cosa més aviat reaccionaria. Però els dos érem anticomunistes i ell ho tenia molt negre; no tant perquè no fos cap radical de les esquerres sinó perquè era catalanista.

En Pallach tenia bones relacions amb el socialisme alemany, que va alimentar amb diners i amb organització als socialistes -i que a la llarga va obrir la mentalitat, va europeitzar als espanyols, a gent com Felipe González. Però tots aquests no volien ni sentir parlar d’un partit socialista català. Un cop em va dir en Hans Matthöffer, una mica compungit, que en Pallach hauria pogut ser el que hagués volgut dins el PSOE perquè era un home molt intel·ligent i que aleshores inspirava molta confiança; però que el seu nacionalisme no ho va fer possible. Va ser una gran pèrdua per Catalunya. Ja havíem quedat que ens presentaríem junts a les eleccions perquè ell tampoc tenia prou força però va morir al gener del 1977. I l’endemà de les eleccions, Reagrupament va marxar del Pacte democràtic i va passar-se als socialistes. Entre Convergència Democràtica, l’Esquerra Democràtica d’en Trias Fargas i el Front Nacional d’en Cornudella, vam quedar-nos amb 8 diputats.

President, quina relació vau tenir amb l’Heribert Barrera i perquè no vau incorporar cap membre d’ERC al primer govern?

En Barrera sempre va fer de fre amb els comunistes. Ni es fiava d’aquesta festa major esquerranista ni tampoc del PSC, que aleshores ja estava molt marcat pel PSOE. I l’única manera d’evitar que la Generalitat quedés dominada per les esquerres espanyoles era confiar en nosaltres. Però tampoc devia voler-se comprometre perquè li devia semblar que a CD érem ‘massa dretes’. En l’única cosa que vam quedar d’acord va ser en que ell seria president del Parlament. Nosaltres li vam oferir d’entrar al govern i ells van dir que no; només van voler la Presidència del Parlament. Aleshores vam quedar-nos bastant sols, perquè també vam proposar un pacte amb el PSC per fer un govern de coalició, però no van acceptar-lo.

En una conferència vós vau situar com a polítics de referencia a Enric Prat de la Riba i Francesc Macià per davant de Francesc Cambó i Lluís Companys. Per què?

Això ho diu en Josep Termes: “El referent d’en Pujol no és en Companys, evidentment, sinó en Macià. I el referent d’en Pujol no és en Cambó, sinó que és en Prat de la Riba”. Ara acaba d’aparèixer un llibre molt interessant d’en Barrera sobre en Cambó, a qui jo valoro molt, però sempre m’he identificat amb en Prat de la Riba. I pel que fa a Companys, la seva actuació política no la valoro tant, però sí que tinc en compte dues coses: primer que amb tot el dret va ser President de Catalunya des de 1933, i després la seva mort, que va morir de la manera com ho va fer. Ara, és cert que amb en Macià m’hi sento molt més còmode.

Potser us sentiu proper a Prat per allò de treballar “Catalunya endins”.

En Prat, més que treballar ‘Catalunya endins’, va fer el que després jo en diria “Construir Catalunya”, creant-ne les insitucions. Va deixar clara la qüestió lingüística -quina gramàtica tenim, quina ortografia tenim- , va promocionar l’Institut d’Estudis Catalans i tota una sèrie d’institucions pedagògiques – l’Escola de Mestres, Bibliotecàries, Agricultura, Funcionaris…En definitiva, va vetllar per allò que es necessita perquè un país sigui un país i estigui estructurat. Un país, per anar bé, necessita sentiment i voluntat, però també necessita aquestes coses. Jo tinc un llibre,Construir Catalunya, escrit clandestinament l’any 58 i d’inspiració pratiana, en què detallava què ens faltava perquè Catalunya es recuperés.

I Prat, com vós, ho va fer tot amb una sabata i una espardenya ....

En Prat de la Riba ho va fer amb molt pocs recursos. Val a dir que la política de Prat de la Riba – que va morir molt jove – hauria arribat un moment en què hauria quedat frenada si no podia fer un pas polític endavant. Aleshores no s’hauria perdut tot el que s’havia fet perquè encara hi havia moltes coses a fer, abans d’arribar al moment de necessitar més poder polític. La lluita per l’Estatut de l’any 19 no només no va sortir bé, sinó que es va liquidar veient que no hi havia res a fer. Llavors, no es va recuperar la idea de l’Estatut fins a la República. Quan et frenen tens el perill d’anar enrere, com passa ara.

Us trobàreu amb una situació similar a la d’en Prat, President? No hi havia massa cosa, aquí, l’any 80.

Hi havia la gent i a l’any 80 el país i les institucions del país van viure un moment d’il·lusió, com hi va haver amb en Prat de la Riba.

I de tots els seus projectes de govern, de quin us sentiu més orgullós?

Doncs sobretot de TV3 i de Catalunya Ràdio, de la immersió lingüística i que, en general, es va muntar una administració arrancant de molt avall i el país va arribar a tenir una certa estructura i una certa confiança en ell mateix. Es va fer un gran progrés en tots els sentits. També em sento especialment orgullós de la sanitat, malgrat els problemes que tenim. I d’aquesta sensació que els catalans han tingut de que estàvem en una etapa de recuperació, que anàvem endavant, i realment hi anàvem. Ara s’ha perdut, perquè Catalunya no ha anat bé, perquè els últims 9 anys hem reculat molt en tots els terrenys. Però també estic content de veure que en els últims vint anys hem aconseguit tenir més universitats, i estic satisfet de l’impuls de la recerca. No som capdavanters en recerca a nivell europeu ni mundial, però hem canviat molt i anem amunt. I aquí hi ha jugat un paper important gent com en Josep Laporte, en Ramon Pasqual, i sobretot en Mas-Colell.

I us queda alguna recança?

Sí, home. Moltes.

Com valoreu, passat els anys, el Pacte del Majèstic?

Al seu moment va ser un bon pacte. Un dels pactes que van donar més bon rendiment per Catalunya: vam millorar el finançament, vam aconseguir que els Mossos d’Esquadra poguessin agafar el control de les carreteres, vàrem consolidar la immersió lingüística i altres coses que no tenen a veure amb l’autonomia de Catalunya, com la supressió del Servei Militar Obligatori. Aquells quatre anys, que van del 1996 al 2000, van anar bé. Després, a l’any 2000, la cosa va canviar radicalment. El que havíem acordat al pacte del Majèstic s’havia acomplert, però quan havíem de tornar a negociar altres coses de finançament i de competències, el Partit Popular -que havia aconseguit la majoria absoluta- tenia una actitud no només de no voler anar més enllà, sinó inclús d’anar més enrere respecte coses que s’havien aconseguit al Pacte del Majèstic. Per tant, en faig una valoració positiva, algunes de les coses que vam aconseguir llavors encara les tenim i en d’altres s’ha anat enrere. A més, va permetre una intervenció positiva de la Generalitat de Catalunya, però també de Convergència i Unió, per tal que Espanya pogués integrar-se més a fons a la Unió Europea i a la Unió Econòmica i Monetària.

Al vostre darrer mandat, i en la constitució del govern tripartit, vau considerar que se us estava tractant injustament?

No. Quan vaig ser objecte d’atacs forts i quan va haver-hi una voluntat fins i tot de destruir-me va ser abans, en algunes èpoques del meu mandat. Durant l’època del tripartit, de seguida em vaig quedar molt al marge de la política.

L’amplitud de base de Convergència ha estat una virtut o això ha provocat massa indefinició?

L’amplitud ha estat una virtut, no ha provocat indefinició. Però el que sí que és cert és que ha calgut fer una síntesi entre maneres de pensar no del tot coincidents: gent d’un nacionalisme més radical i gent d’un nacionalisme més moderat; gent d’una mentalitat més liberal, més socialdemòcrata o demòcrata-cristiana. És un partit que no enganya: Convergència Democràtica de Catalunya. I que es proposa convergir una sèrie de gent a l’entorn d’aquest “pal de paller” que és el catalanisme des d’una concepció molt dialogant, molt oberta, molt integradora, basada en els valors de la persona. Allò que en diem el nacionalisme personalista. La base ha estat aquesta amplitud i, pot semblar que hi hagi una indefinició, però ha estat un gran èxit. Ha estat l’èxit de CDC que per definició ja pretenia això i també de Convergència i Unió,perquè Unió també hi ha col·laborat.

En quan a Unió, us suposa una frustració no haver aconseguit fusionar la federació?

Jo desitjava una fusió o un grau d’integració més gran perquè crec que hauria estat bo pel país. Però les coses són com són i s’ha de respectar la voluntat d’Unió Democràtica de Catalunya, no només de no fusionar-se sinó també de no fer passes més endavant pel que fa a la integració. No obstant, el resultat és positiu: CiU funciona des de 1978, ha governat, ha passat a l’oposició, ha tingut els seus problemes i les seves tensions, com qualsevol altre partit, però el resultat ha estat positiu.

Què separa CDC i UDC?

Així com nosaltres intentem fer convergir gent de diferents tendències, sempre que tinguin com a fet central el catalanisme, Unió Democràtica dóna importància determinant a un dels components que també hi ha CDC, la tendència social-cristiana. Entre nosaltres, en el fonament, sempre hi ha hagut coincidència. Als altres partits catalans o espanyols hi ha hagut moltes més pugnes internes, divisions, tensions o malfiances que a CiU. Ara mateix als socialistes, abans al PSUC i no cal dir a ERC. En comparació a ells, la coalició ha estat una bassa d’oli i hem fet feina eficaç: governant i a l’oposició. Hi va haver gent que va dir “ara que CiU està a l’oposició i les passaran molt magres, es dividiran”. Va haver-hi gent que va anar a un partit i a l’altre per demanar-los que anessin amb ells, però ens hem mantingut units i ha estat un èxit.

Com és que una persona del seu bagatge va mantenir una relació tan complexa amb el món cultural i intel·lectual?

El món intel·lectual i cultural català, a finals dels setanta, tenia molta categoria i va fer un gran servei al país. Cal dir que la majoria van ser molt fidels a Catalunya. Però, pel que fa al model de país i de societat, vull dir des del punt de vista de la traducció política del seu pensament, estaven en una altra línia. Eren èpoques d’una gran radicalitat política i social i hi havia una part important del nostre món intel·lectual que abonava aquesta radicalització que el temps ha demostrat errònia. En el món intel·lectual català, hi ha hagut moments en què tot el que no fos ser molt d’extrema esquerra, comunista o més enllà del comunisme, no tenia sentit. Per exemple, en el món de la pedagogia, molta de la gent que va tenir un gran prestigi en la pedagogia catalana i que estaven molt ben considerats als anys 70 i 80, estaven equivocats. I els que ens vam oposar als seus mètodes, aleshores érem minoria. La veritat és que no ens vam entendre. Algunes vegades per culpa nostra però d’altres no. Al cap i a la fi, són ells que han canviat d’idees.

Sigui com sigui, han fet un gran servei al país, que s’entén perquè Catalunya com a nació té una base cultural molt sòlida: el fonament nacional de Catalunya, en bona part, no és ètnic ni religiós ni estrictament econòmic, és cultural i lingüístic. Per tant, tota aquesta gent, políticament després es podia equivocar, però després des del punt de vista de l’essència com a país, van fer un gran servei i els hi estic molt agraït.

Darrerament s’ha discutit – en una de tantes polèmiques d’aquest país – sobre el paper dels expresidents. Quin és el paper de l’expresident Jordi Pujol?

La meva primera preocupació és no fer nosa perquè el meu moment ja ha passat. Quan un deixa de ser president, després d’una pila d’anys de ser-ho, ha de mirar de no ficar-hi cullerada, de no remenar cireres per aquí i per allà. Això sí, ha d’estar al servei del país, de la Generalitat i, evidentment del president del país, sobretot si és del seu partit. Ha de saber que no li pertoca exercir lideratge, que és del qui ve darrera. Ara, això no vol dir que no pugui opinar. Ho ha de fer amb discreció i ha d’influir d’una manera més intel·lectual que no pas des del camp estrictament i pròpiament polític. I una cosa que ha de fer un expresident, i que he de fer jo, és seguir de molt prop el que passa, com evolucionen les coses, seguir estant preocupat i atent.

Us demana consell el President?

No. I no ha de fer-ho.

I com definiria al President Mas?

A dia d’avui, [2 de gener de 2012] es publica una enquesta en què el govern no arriba al 5 com a nota de valoració. La resta de líders tampoc i alguns baixen. CiU aguanta. I sobretot hi ha una cosa molt important: l’únic polític que la opinió pública aprova és el President Mas. No poden dir que el president els hi doni peixet, copets a l’esquena. Més aviat és un President que quan surt diu: “les coses estant malament”. La gent valora qui diu la veritat i qui té la valentia i el sentit de la responsabilitat no només de dir la veritat, sinó d’encarar-s’hi.

Li jugarà a favor ...

Ja ho fa.

Anem cap a Europa, President. Com analitzeu l’actual situació de la UE?

Europa es troba en una situació molt difícil. Però si no hi hagués el Directori Franco-Alemany, estaria absolutament perduda. Això ha estat així des del començament. Europa ha anat bé si França i Alemanya s’entenien prou – no calia que s’entenguessin sempre – per poder col·laborar i empènyer en la mateixa direcció. Sort en tenim.

A Europa ens coneixen?

Hi va haver un moment en què varem tenir una mica d’influència, poca, però en vam tenir, sobretot en el terreny de les idees. Gaudíem de respecte, consideració, un punt d’influència i de prestigi pel missatge que donàvem. A més Catalunya anava bé i oferíem una imatge molt europeista. Tot això s’ha perdut. La projecció exterior de Catalunya, que havia arribat a ser bona a Europa i fins i tot en alguns països asiàtics, en alguns països americans i del Nord d’Àfrica, s’ha perdut. Catalunya ha fet coses que no han estat serioses i això ens ha fet minvar el prestigi.

I encara hi tenim amics, els catalans, a Europa?

Ara no fan gaire cas de nosaltres però això és podria recuperar. A més dels ‘Quatre motors’ vam ser capdavanters del moviment regionalista europeu, de l’Assemblea de Regions amb un missatge europeista molt potent. Sempre amb les limitacions d’un país petit com som nosaltres i de les limitacions d’un país que no és un estat independent. Però ens rebia tothom i ens escoltaven. Això ha canviat, però en Mas és un home adequat per recuperar-ho. Perquè coneix la importància de la projecció exterior; sap que ha de ser una barreja d’acció cultural, d’acció econòmica i d’imatge; parla molt bé l’anglès i el francès i té una gran cultura francesa i anglosaxona.

La guanyarem la batalla del català al Parlament Europeu?

Sembla difícil, però el principal enemic del català a Europa són el PP i el PSOE. L’un s’hi posiciona en contra d’una manera directa i l’altra d’una manera més encoberta.

Ara que parlem de PP i PSOE, en la vostra conferència del 29 de març de 2011 dèieu: “si la idea d’Espanya que ara preval es consolida, l’alternativa està entre la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya. Aquesta conclusió suposa una rectificació o una conseqüència en el vostre ideari?

En realitat és una conseqüència. Perquè el meu ideari és el següent: jo sóc català. Ho he escrit des de fa 50 o 60 anys i ho he tornat a escriure a les meves memòries.Ho he dit a Madrid i ho he dit arreu. Sóc català i moltes altres coses. Però abans de res sóc català. Jo havia cregut sempre, fins fa quatre dies,que Catalunya podia prosperar des del punt de vista social, econòmic i polític, en quan a imatge internacional dins del marc de l’estat espanyol. Jo creia que tenia assegurada la seva continuïtat històrica, institucional, cultural i lingüística dins d’Espanya. I això ho ha cregut la major part del catalanisme durant tot el segle XX: Ho ha cregut en Prat de la Riba, ho ha cregut en Cambó, ho ha cregut en Companys, la majoria de les dretes i les esquerres catalanistes. El president Macià no ho creia però en un determinat moment dóna suport a la República Espanyola. Res de tot això ara és possible. Espanya ens vol donar un tracte o ens vol imposar un tracte en el que la continuïtat de Catalunya com a país no podrà ser. Per tant, com a conseqüència, si a mi em proposen una Espanya en la que jo no puc ser català, me’n sento desenganxat. Això és una conseqüència, no una rectificació.

Per tant, d’Espanya no en podem esperar més.

(Riu) Què vols que et digui? Ja és prou clar, no!

I per acabar, President: sembla difícil la independència.

La independència és molt difícil, més per raons polítiques que econòmiques. Nosaltres, com a país independent som viables. Aniríem millor que una pila de països independents d’Europa. Però la dificultat és política: desenganxar-se d’Espanya, que Europa ho accepti, que dins de Catalunya hi arribi a haver una majoria social independentista.

A més, en èpoques de crisi com l’actual el problema s’agreuja. Si no canvia el sistema de finançament de Catalunya no serem capaços de crear un Estat del Benestar com el que necessitem i, sense Estat del Benestar, Catalunya corre molt perill. M’explico: som un país que ha rebut molta immigració i que té molta heterogeneïtat interna. Aquí la gent pot sentir-se catalana per les arrels, perquè s’hi ha establert o perquè li ha anat agradant, però sobretot la gent es pot sentir catalana si l’ascensor social funciona. Si el país entra en crisi no hi haurà ascensor social, i si no tenim diners per fer un país integrador, morirem.

 
  • 1
  • 7318
  • #1 Francesc Barrera
      14:43

    El President Pujol té unes idees molt clares i veu la realitat actual i el futur amb molta precisió. A més, crec que ha fet una obra importantíssima en molts aspectes, sobretot en tornar-nos l'orgull de ser catalans i en la infraestructura tan necessària que necessitava la Llengua Catalana, en especial la immersió lingüística en la educació. En resum un gran President i aquest un gran article.

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.