Dilluns 24.11.2014
Contact

Pila de llibres

Avís per a autoenganyats

West no és còmode ni autocomplaent, però no penso que sigui simplement feminista quan ve a dir que les dones no han de dedicar la vida a cuidar un marit o arreglar un jardí.

 

1918. Casa benestant anglesa. En Chris és un home fet i dret, cuidat i mimat per la seva dona (Kitty) i la seva cosina (Margaret) que dediquen la vida a les atencions del senyor – molt alegre, molt dòcil i molt agraït, ell -. En Chris marxa a la guerra, on una bomba li esclata a poca distància i l’amnèsia li esborra els últims 15 anys viscuts. En Chris torna a casa la dona enamorat de la Margaret (l’amant de 15 anys enrere –quan era solter-, una noia de classe baixa, lletja i amb molt poca gràcia). I així comença un brillant assaig tenyit de novel·la sobre el nostre pols amb la realitat.

La vida que resulta de l’amnèsia és molt més feliç per a en Chris i la Margaret que la realitat on vivien. Així, es llancen a estimar-se com si tinguessin 20 anys, quan en tenen 35, i unes vides molt diferents a les que fingeixen. Però al seu voltant tothom és conscient que això no pot durar per sempre: “Hi ha un calze amarg que cal beure si volem ser plenament humans. Hem de saber la veritat. Hem d’acostar-nos als llavis el vi de la veritat, sense que ens preocupi que no sigui dolç com la mel o que la seva aspror ens assequi la boca, i hem de combregar amb la realitat.” Malgrat sembla que l’home porti el pes del relat, en realitat són les dones qui configuren el sentit de tot plegat. La dona d’en Chris –“la seva missió civilitzadora és exhibir la joia de la seva bellesa davant els homes”-, que en un principi és la víctima, acaba sent el símbol de la infelicitat conjugal. La que surt més malparada és la Jenny, que narra la història, i provoca una llàstima que prové de la compassió, perquè ens exposa el relat amb la insignificança de qui no té res propi a explicar –“ No va ser ben bé l’amor de l’un per l’altra el que em provocà aquell dolor atroç; sinó la idea de totes les coses que havien contemplat plegats”-. Les dues conclouen “som com som i no se’ns ha afegit res. Tota la veritat rau en la nostra aparença material, i prou”. Així que, en un tòpic molt gastat, guanya la Margaret – la dona lletja i pagesota –. La Margaret que existia en el record, malgrat no casi amb la realitat, perquè porta “la dignitat inalienable d’un amor correspost”.

A la Rebecca West se la redueix injustament al feminisme reivindicatiu. Jo veig una dona amb una capacitat creativa brutal, d’una prosa de ritme fort i desafiant, però sense deixar mai de banda la delicadesa de qui té molt de gust. Cal llegir Rebecca West per qüestionar-se sobre la pròpia realitat i entendre (com si fos fàcil) que ningú es pot autoenganyar permanentment. West no és còmode ni autocomplaent, però no penso que sigui simplement feminista quan ve a dir que les dones no han de dedicar la vida a cuidar un marit o arreglar un jardí. Suposo que West escriu perquè quan hi ha un xoc en la teva realitat no et quedis amb les floretes en una mà i un engany construït dia a dia a l’altra.

 

El retorn del soldat - Rebecca West - El Cercle de Viena

  • 0
  • 815

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.