Dimarts 02.09.2014
Contact

La rebotiga

Tornar a casa

Josep M. Huguet, Josep M. Espinàs, Anna Punsoda i Joan Safont
Josep M. Huguet, Josep M. Espinàs, Anna Punsoda i Joan Safont

Discurs del President de l'Associació El Matí a l'acte de lliurament dels Premis 2012. 

Benvolguts guardonats, Anna Punsoda i Josep Mª Espinàs: enhorabona i moltes gràcies per acceptar aquest reconeixement a les vostres persones i a la vostra tasca; Honorable senyor Joaquim Ferrer; Il·lustríssim senyor Josep Mª Vila d’Abadal; Distingits senyors Jordi Cabré i Ignasi Genovès, amigues i amics d’El Matí, senyores i senyors. Moltes gràcies per estar aquí amb nosaltres. L’acompanyament dels amics és un tresor, i com sabem que vosaltres aprecieu aquesta mercè, valorem la vostra presència com un regal entranyable. Moltes gràcies de debò.

Vull tenir un record especial per Joan Triadú que fa dos anys ens va acompanyar a la primera edició d’aquests premis: al Cel sia.

Els darrers anys han sorgit desenes d’associacions com la nostra que fan rumb vers la plena sobirania nacional. Els de l’Associació El Matí vàrem sortir de port el 12 de gener de 2009 amb l’aspiració d’aportar idees que enriqueixin la vida política i social, de crear i donar suport a iniciatives en defensa de la cultura, identitat i sobirania de Catalunya, i amb la voluntat d’assolir algun dia la nostra plenitud com a poble lliure i agermanat amb totes les altres nacions, com declarem al nostre manifest fundacional.

Alguns dels associats rondem la cinquantena, aquella edat on podem afirmar amb Saint-Exúpery que ens hem anat guanyant la nostra maduresa, feta lentament contra tants obstacles vençuts, contra tantes penes calmades, contra tantes desesperacions superades; feta a través de tants desigs, de tantes esperances, de tants penediments, de tants oblits, de tant d’amor. Som en aquells anys en què la força del cor es barreja amb l’experiència de la vida. D’altres més joves són al punt de l’edat on la convicció del propi projecte existencial encara és arrossegada pel vent impetuós del vigor jovenívol. És bella aquesta barreja d’edats viscuda al mateix kairós nacional. I és necessària per bastir el país perquè som baules d’una mateixa cadena mil·lenària on calen els relleus generacionals. Els premis que hem atorgat avui en són un testimoni.

Podríem afirmar que l’ideal que volem bastir és ben bé el que explica la Trini en una carta a en Soleràs a la Incerta Glòria d’en Joan Sales: «Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia, havien fet aquell miracle; com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família!».

La tasca d’emancipació nacional apareix en el nostre horitzó com una aventura colossal, només apta per a titans. Cert, però de més verdes en maduren. Des de la consulta d’Arenys de Munt el setembre de 2009 molts catalans s’han desvetllat del seu sopor o la seva frustració nacionals. Com hem d’agrair la iniciativa de la consulta a aquells il·lusos idealistes que seguiren les desensenyades raons del cor i la justícia i no les de la falsa prudència o les de la por! La multitud de moviments i plataformes sorgides els darrers anys i la magnífica manifestació del 10 de juliol de 2010 donen fe de la força de la societat, que fins ara ha fet via sense comptar pràcticament per res –més aviat al contrari- amb els partits polítics i els seus líders.

L’Associació El Matí ha posat els seus granets de sorra: el diari digital ha consolidat la seva presència a la xarxa amb un nombre de lectures i subscriptors que ha anat creixent. Avui, en un afany de millorar aquest vehicle d’expressió, hem llançat el tercer disseny des de la seva aparició a la xarxa. En aquests dos darrers anys l’Associació ha donat suport a la manifestació del juliol de 2010; a les manifestacions per l’Estat propi de les darreres diades de l’11 de setembre; al congrés Building a New State sobre la creació de l’Estat català organitzat brillantment per l’associació Sobirania i Justícia el novembre de l’any passat; al centenari d’en Massagran i a la emissora SomRàdio mitjançant la inclusió del seu logo i l’enllaç electrònic a la web del diari. També ens vàrem implicar institucionalment en la campanya de suport a la demanda de l’Estat espanyol al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg presentada pels senyors Jordi Cortada i Quim Torra, i que va comptar amb la presència d’uns quants associats a la seva presentació als mitjans, i amb la creació d’una web d’adhesió inclosa en el diari i l’organització del sopar al Cercle del Liceu per tal de recaptar fons per la causa. Em deixo de ben segur altres accions institucionals –i d’altres a títol individual d’alguns associats-, però em sembla que ja n’hi ha prou.

Malauradament però, el pitjor enemic, la metzina més temible, la tenim a casa: la manca de generositat, d’unitat, de magnanimitat; gelosies, personalismes, revenges roïnes, afany de figurar; i aixafaguitarres, i autoproclamats certificadors de catalanitat, i mesells i pusil·lànimes... Si us plau catalans! Prou i mil vegades prou! Mirem plegats el nostre futur i colguem les nostres mesquineses amb un gest suprem de generositat i fermesa; fem un acte comunitari i personal d’amor veritable a la Pàtria.

Com el d’Ulisses, el nostre és un viatge de retorn. La nostra Ítaca va existir, no és una quimera utòpica, no és una ficció. És un viatge de tornada cap a l’amor de la nostra Penélope. El terme del nostre camí no és un miratge que ara hi és però ara no hi és, al qual ara toca aspirar però ara no toca aspirar, i que gira i que tomba, com en el poema de Konstantinos Kavafis on l’illa i el viatge són una al·legoria de la vida. El nostre és un periple homèric, una odissea; hi trobarem nimfes venjatives, com Calipso o Caribdis, sirenes cantaires i seductores, monstres com Escil·la, déus emprenyats com Posidó, i ciclops famolencs com Polifem; però tanmateix esperem –esperem!- comptar amb deesses benèvoles com Atenea i fills fidels com Telèmac.

Encara hi ha feina. Ara toca desvetllar la resta del país essent conscients que els partits polítics han d’acabar sumant-se decididament al projecte. Sense ells no fondejarem a port. I toca també esborrar el discurs antiespanyol reactiu i ressentit que encara massa sovint s’etziba des de les files independentistes: així no es pot construir un país. El març de 1939 en Màrius Torres escriví el seu sonet La ciutat llunyana, que començava així: «Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, / més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir». No ens en sortirem només a cops de voluntat. La força de la perseverança prové d’un veritable amor al país, a allò que som ara i aquí, continuació del que hem anat creant, vivint i estimant durant més de mil anys.

Com diu August RafanelI en el seu magnífic assaig Notícies d’abans d’ahir, el noucentisme va donar forma a la idea de la nacionalitat catalana. La primera fita fou el Congrés Internacional de la llengua Catalana de l’octubre de 1906. I després la construcció d’eines estatals de caràcter administratiu, científic i cultural. L’ordre i la realització concreta va portar també a la fixació de l’imaginari col·lectiu anterior i a la creació de nou, com el regalar-se llibres per Sant Jordi, la nostra festa dels enamorats. Afirma l’autor que els imaginaris nacionals tenen molt d’enganyifa, però que són una enganyifa necessària sense la qual la vida de les agrupacions humanes estaria abocada a la dispersió. I això és així perquè ajuda les persones a reconèixer la seva pertinença un grup, la qual és una dada d’identitat personal que comporta algunes inclinacions i tendències que mouen a emprar el ‘nosaltres’ –que al nostre país aplega generosament tantes procedències- per distingir-se del qui no és membre de la mateixa comunitat. En la família, en el grup, en la nació es dóna la socialització primària, la transmissió d’una concepció de la vida i el món, d’una personalitat individual i col·lectiva, que fan singular una comunitat. Així ho entenia Carles Cardó a Les dues tradicions quan escriví que el camí per arribar a la universalitat no és desdibuixar-se, sinó «reforçar les nostres riqueses concretes, que són les úniques que tenim, fins a fer-les albiradores per les altres nacions i agermanables amb elles. Un arbre no pot pujar cap al cel sinó arrelant-se en terra, i en una terra concreta».

L’estat natural del pobles i nacions d’arreu del món és la independència. És la via ordinària per la qual tots els països normals aconsegueixen veu pròpia al concert de les nacions i aporten allò millor de la seva especificitat. En aquest sentit, Catalunya és una excepció. El món global, la ONU, la Unió Europea i altres realitats polítiques i sociològiques ens recorden amb tossuderia que al món no ets ningú, no pots ser tu mateix, si no ets un Estat.

Des de finals del segle XIX el catalanisme ha intentat encabir-se a Espanya i Espanya no ho ha volgut. Està en el seu dret, però Catalunya vol assolir políticament allò que és en la seva ànima, com deia en Prat de la Riba, perquè li va la vida. El combat, no es enganyéssim, és per la nostra supervivència, no per recuperar unes engrunes que ens pertoquen. La guerra la guanyen els soldats cansats. I nosaltres som gent dessagnada, però encara no vençuda; tenim el cor mig romput entre l'angoixa i l'esperança, però tenim pressa, molta pressa perquè la nostra nació deixi enrere la llarga hivernada i torni a fer olor de farigola florida –aquestes són paraules d’en Cruells a la tercera part de la novel·la d’en Sales-. No ho oblidem pas durant les batusses de la lluita, el que estem fem com a poble és un gest tan natural, tan atàvic, tan deliciosament humà com aquest: tornem a casa.

I acabo amb uns altres pensaments elegíacs d’en Cruells: «Enyoro aquella olor de joventut i de guerra, de boscos que cremen i d’herba xopa de pluja, aquella vida errant, aquelles nits sota les estrelles quan ens adormíem amb una pau tan estranya; tot és despreocupació en la incertitud, incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra i el cor són nous i plens d’esperança!».

Moltes gràcies a tots per acompanyar-nos avui.

 

  • 5
  • 1375

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.