Dijous 27.11.2014
Contact

Homilies Badalonines

Homilia 2012-06-10 Festivitat de Corpus

L'ou com balla
L'ou com balla

No és coherent acostar-nos a combregar prioritzant únicament els nostres propis interessos.

Tots estem d’acord en que l’amor es manifesta en les obres i no pas només en les paraules; i l’Eucaristia, el sagrament que instituí Jesús a l’últim Sopar és per excel·lència el sagrament de l’amor. Al instituir-lo, Jesús es va anticipar a la seva mort i resurrecció i es donà ell mateix als seus deixebles en aquell pa i aquell vi, que per les seves paraules eren el seu cos i la seva sang.

Com va dir el Papa Benet XVI en la seva encíclica Déu és amor, la naturalesa d’aquest sagrament té una dimensió fortament social, doncs la unió amb Crist que prové de menjar el seu cos, és al mateix temps unió amb tots els altres germans nostres al quals Crist també es dóna. Una Eucaristia que no comporti un exercici pràctic de l’amor és incompleta.

El gran manament de Jesús és: Que ens estimem els uns als altres, però, ¿és que l’amor pot ser manat? Sí, i tant que pot ser manat, però amb una condició: que abans hagi estat donat. Jesús ens pot manar que ens estimem perquè Ell abans ens ha donat la suprema prova de l’amor: donar voluntàriament la vida per nosaltres.

I aquesta donació de Crist, aquest sacrifici que va fer per amor ha volgut que s’actualitzés d’una manera misteriosa però real, mitjançant el sagrament del seu cos i de la seva sang. Aquest sagrament, que és l’Eucaristia, ens està recordant contínuament que hem de donar i hem de donar-nos als altres generosament. El sagrament de l’Eucaristia va tant unit a l’amor autèntic, que per molt que una persona freqüenti l’Eucaristia, si no tradueix aquesta freqüència

en un viure per els altres, està manifestant, amb les seves obres, que no viu prou l’Eucaristia, que no treu profit del sagrament que rep.

No es tracta pas de tenir un amor teòric i indefinit cap el nostre proïsme, sinó un amor que es materialitzi en les persones que passen qualsevol mena de necessitat. L’Església dedica el dia de Corpus –el dia en què agraïm i adorem la presència del Senyor ressuscitat en el sagrament eucarístic-- a l’amor fratern i ens invita a fer gestos concrets d’ajuda. En el context de la crisi econòmica que estem vivint, i quan veiem que cada dia ens arriben notícies de que està creixent el nombre de persones que es troben mancades del més elemental necessari per viure dignament, hem de ser coherents i actuar en conseqüència.

Segons dades facilitades per Càritas, l’any 2011, les ajudes van augmentar un 30% respecte l’any anterior, i en aquests cinc primers mesos del 2012 l’augment ha estat del 50% respecte al mateix període del 2011. Cada vegada més, Càritas és l’única sortida per a moltes persones que ja no disposen de cap ingrés i que han de recórrer-hi per tal de cobrir la totalitat de les seves necessitats bàsiques, i quasi el 50% d’aquestes persones són nascudes a l’estat espanyol.

No hem oblidar mai que participar del Sopar del Senyor – això és el que fem quan combreguem - és combregar és unir-nos amb algú que ha viscut i ha mort totalment entregat als altres. Que el seu cos és un cos lliurat i la seva sang és una sang vessada per a la salvació de tothom. No és coherent acostar-nos a combregar prioritzant únicament els nostres propis interessos.

Per això la Comunió amb el Cos de Crist no ha de ser només una relació individualista, intimista i vertical entre nosaltres i Déu. La Comunió ens ha d’activar també la relació horitzontal amb tots els nostres germans, especialment els més necessitats. En un món globalitzat com el nostre, aquesta és una exigència que ens interpel·la a tots, però molt especialment a nosaltres, els cristians, perquè no podem ser mai antitestimonis de la nostra fe. L’Eucaristia ens demana ser evangèlicament solidaris amb tots els exclosos del nostre món. No és per casualitat que Càritas és l’organisme eclesial més ben considerat i valorat en tots els àmbits i que avui ens crida a ajudar als qui, prop nostre, son víctimes de l’exclusió per les raons que siguin.

Com ha dit l’actual papa, la caritat sempre serà necessaria, fins i tot en la societat més justa... Sempre hi haurà sofriment que necessiti consol i ajuda... Sempre hi haurà soledat... Sempre es donaran situacions de necessitat material en que és indispensable una ajuda que mostri un amor concret al proïsme. La festivitat de Corpus, que celebrem avui, ens empeny a fer als demés el que el Senyor fa en nosaltres en cada celebració eucarística. Sapiguem treure’n profit!

  • 2
  • 524
  • #1 Joaquim Vidal
      17:37

    Jo he fet servir en cap moment la paraula transubstanciació, perquè penso que és millor - tal com opina el teòleg Karl Rahner - parlar de TRANSIGNIFICACIÓ. És evident que no podem parlar de que es produeix un canvi de substància, però sí que podem dir que aquella substància té un significat molt diferent. Perquè damunt d'aquell tros de pa (per els creients)si ha fet realment present el cos de Crist Ressuscitat.

  • #2 Josep M. Puig
      15:57

    Si Jesús va ser tan explícit, com és que hi ha tantes confessions cristianes que no ho veuen així? La substància i l'accident que distingeix St. Tomàs per explicar el sagrament és necessari i suficient?. Els evangelis diuen (aproximadament), referint-se als miracles: "Jesús féu més miracles que no es descriuen aquí. I tot això ha estat així perquè creguéssiu". La funció, doncs del miracle és facilitar la fe dels limitats mortals. El miracle de la transsubstanciació fa evident el poder de Déu? Ens porta a la fe, o ens la dificulta? És més fàcil entendre que Jesús se'ns fa present, realment, "cada vegada que dos o més us reunïu en nom meu". A mi em sembla més coherent. De totes maneres, com no podria ser altrament, estic disposat a creure en la transsubstanciació, sense que jo ho hagi de comprovar, si és que és certa.

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.