Dijous 24.04.2014
Contact

Daguerrotips

Records absurds d’infantesa (II): la mortadel•la Popeye

No és la mortadel·la Popeye però venia a ser una cosa semblant.
No és la mortadel·la Popeye però venia a ser una cosa semblant.

Un bon dia de mitjans dels anys 90, en una fàbrica d’embotits de mala qualitat, hi va haver reunió del consell d’administració. Calia remuntar l’empresa com fos.

Dijous passat el director d’aquest diari digital, en Joan Safont, em va convidar a veure l’ou com balla a l’Ateneu Barcelonès, que estava ple de curiosos mirant embadalits el mateix ou dansaire.  En Safont, és una persona culta i elegant, un gentleman. I justament perquè és un gentleman sap situar-se al nivell del seu interlocutor. Així, tot un director d’El Matí Digital, tot un col·laborador de L’Avenç d’aquest mes de juny, tot un estudiós de la francofília catalana durant la Primera Guerra Mundial, va acabar recordant-me, en el pati d’un edifici que ha vist passar els més grans intel·lectuals del país, l’invent de la mortadel·la Popeye.

Un bon dia de mitjans dels anys 90, en una fàbrica d’embotits de mala qualitat, hi va haver reunió del consell d’administració. Calia remuntar l’empresa com fos. Semblava que la gent havia començat a prendre consciència de la necessitat d’una bona alimentació i havien baixat les vendes d’aquells productes porcins sense cap evidència visual d’haver format mai part de la natura.  De cop algú es va aixecar d’una revolada amb els ulls humits i la veu tremolosa: “Ja ho tinc! Mortadel·la Popeye!”. La resta es van mirar contrariats. No sabien si esclafir a riure o fotre-li un cop de puny. Però com que la situació era desesperada van pensar que tampoc hi tenien res a perdre perquè ja estava tot perdut.

Suposo que va anar així la cosa, perquè no em sé imaginar de quina altra manera podria haver anat. Em costa imaginar de quina ment malaltissa va sortir la idea d’elaborar una mortadel·la on, en ésser tallada a rodanxes, hi apareixia el rostre de l’insigne mariner forçut. Tampoc sabria respondre per quin motiu van posar-hi en Popeye i no en Ronald Koeman o l’avi de la Heidi (encara que també hi va haver la versió amb el rostre d’en Mickey, és cert). Si fossin bosses d’espinacs congelats encara ho entendria.  

El que sabem del cert és que les carnisseries es van veure proveïdes amb aquest invent enginyós amb pinta d’atemptat contra la salut pública, perquè allò no podia pas ser sà ni natural. Però aleshores érem massa petits per pensar en aquestes minúcies, de la mateixa manera que hom no es planteja quin producte dona el característic color de la Pantera Rosa de Bimbo.

Deixant de banda la mortadel·la, la conversa amb en Safont va seguir cap a altres bestieses. Una d’elles tan surrealista com la que hem tractat avui, la deixarem per la setmana vinent. 

 

www.andreupujolmas.cat

 

  • 0
  • 2222

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.