Dissabte 01.11.2014
Contact

Visió nocturna

He tingut un somni

Sort que la porta és estreta i que aquí s’hi entra d’un a un, amb nom i cognoms, amb històries i no amb histèries
Sort que la porta és estreta i que aquí s’hi entra d’un a un, amb nom i cognoms, amb històries i no amb histèries

Avui he somniat que em moria...

Avui he somniat que em moria. Venia una gentada d’orient i d’occident, del nord i del sud, i se m’enduien d’una revolada. I jo que cap a on ens dirigim, i algú que no t’has assabentat?, i jo que no, i un altre doncs que anem convidats a la taula del Regne de Déu, i jo que m’hi apunto, no tinc res millor a fer. I de cop que arribem a les portes del Regne de Déu i un àngel d’esquenes amples, en un to dolç, però inapel·lable, nom si us plau, i jo que Marc Vilarassau per servir-lo a Déu i a vostè, i ell a veure... mm... sí, faci el favor d’esperar aquí, no obstrueixi la porta, gràcies. I la gent passant, i jo sol esperant, i tú la flipas, no?

I en aquestes veig el Juan Antonio que fa cap i jo ¿qué tal?, ¿cómo va la vida?, i ell bueno, la vida se acabó de aquella manera, ¿qué te voy a contar?, pero aquí estamos, i jo ¿quién te ha invitado?, i ell pues yo que sé, i jo con lo que le diste a la coca y a la mala vida, qué suerte ¿no?, i ell que arronsa les espatlles i amb boca de mosca, ¿qué quieres que te diga?, a mi me han llamado y aquí estoy, i l’àngel de la porta que en veure el Juan Antonio li fa una abraçada com si el conegués de tota la vida i el fa passar. I jo a la porta, esperant.

I gent i gentada, i jo que, darrera un nen negre amb una cicatriu immensa al rostre, reconec el Senyor Andrés. Va passar els dos darrers anys de la seva vida al banc que hi havia davant de casa, a Collblanc. Li baixava mantes a l’hivern i les pixava totes. Va passar dues temporadetes a Obinso i es recuperava força, però l’Andrés tirava de nou al carrer como la cabra tira al monte. La seva germana vivia tres carrers avall, però no en volia saber res, i jo la que le habrás hecho pasar, bandido, i ell si tu supieras, es normal que no me quiera ni ver. De cop va desaparéixer, i jo potser se n’ha sortit. Un mes més tard, uns nens el van trobar mort a l’interior de la casa abandonada al fons del carrer. El van ficar a la fosa comuna i jo que hauria volgut acomiadar-lo li vaig anar a portar unes flors, què sol que deus estar, estimat Andrés. I jo cridant, Señor Andrés, ¿se acuerda de mi?, i ell que em veu de lluny i se l’il·lumina el rostre, però l’àngel que el fa passar i ell que em fa signe amb les mans, nos vemos dentro, luego hablamos. I jo a la porta, esperant.

De cop, uns riures molt familiars, i jo que em giro i la Niña Júlia que se’m llença al coll, i ella padrecito ingeniero, como anda usted por aquí, ¿espera a alguién parado en la puerta?, venga para dentro, i l’àngel no señora que el padrecito espera todavía un poquito, i ella que bueeeeno, no se preocupe yo me adelanto a prepararle unos tamalitos y unos frijoles. I jo que recordo la resposta de la Niña Julia quan li vaig preguntar pero cuántos hijos tiene usted, Niña, i ella hijos, lo que se dice hijos, cinco, pero cinco más son recogidos, i jo pero con los apuros que pasan en la casa... i ella ai, padrecito, donde comen cinco comen diez. I jo que no m’estranya que entris tan ràpid, santa Julia de la Chacra, i jo que se m’escapen unes llàgrimes. I jo que començo a entendre, segueixo esperant.

I tants i tants i tants que van passant, com una riuada, i tots que quan em veuen fan el gest com dient què hi fas tu aquí, aturat?, però l'àngel facin el favor de circular que som molts i el banquet és a punt de començar. I algú que li diu a l'àngel escolti bon home, deixi'l passar al Marc que feia unes homilies espaterrants i l'àngel miri aquí no estem per sermons, aquí venim a menjar i a riure. I jo segueixo esperant, però no passa res, creieu-me.

I totes les abraçades que ara no ens podem donar, reviuen en mi des de dins, com allò que no m'ha deixat mai malgrat les distàncies i els silencis, com la promesa d'una plenitud que en aquell moment no podíem retenir amb les mans. I tot i que la porta és tan estreta i l’àngel tan inapel·lable, em dic, la sala deu ser molt espaiosa. I jo que tinc moltes ganes d’entrar-hi, i al principi em feia ràbia, però ja no tinc pressa. I penso, sort que això del Regne de Déu no són com les rebaixes del Corte Inglés, campi qui pugui. Sort que la porta és estreta i que aquí s’hi entra d’un a un, amb nom i cognoms, amb històries i no amb histèries. I jo cada cop més estranyament feliç, oi que m’enteneu?

I finalment, quan ja no hi quedava ningú, ni tan sols l'àngel d'esquenes amples, només jo a la porta amb cara de peix bullit... Déu mateix treu el nas i fa com qui mira que no quedi ningú a fora, i jo que és la primera vegada que el veig em resulta familiar: té el nas del Juan Antonio, les orelles del Senyor Andrés, les mans de la Niña Julia... I ell, com si estigués sorprès de veure’m, ai Marc, quasi me n’oblido de tu, i jo mira que és murri. I ell has tingut sort, tots els teus amics només de veure’m m’han fet una pregunta, la mateixa, i és per això que, ni que sigui a les postres, tens dret a passar a la taula del meu Regne, i jo, sanglotant, i quina és aquesta pregunta, Senyor? I ell, tots, sense excepció, m’han preguntat, Senyor, com és que el Marc s’està a la porta, esperant?

  • 34
  • 9092
  • #1 Jesús
      18:19

    Quin somni, quina visió... Senyor, que us conegui com us coneix en Marc.

  • #2 Cesca
      17:02

    El teu somni ja s´ha fet realiat! Que allà ens doguem veure!

  • #3 Elisenda
      15:26

    Moltes, moltes gràcies Marc, pels moments compartits, els riures, el carisme, el missatge.Un petó ben fort, a reveure.

  • #4 Lourdes Josepg
      14:41

    Gracies Marc riu gaudeix observa escolta i esperan's en trobarem tots.Has deixat petjades en el cami....

  • #5 ruth joseph
      13:48

    Gràcies, Marc, per la teva lucidesa, el teu coratge i el teu testimoni. Els teus gestos i les teves paraules seran presents al nostre cor.

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.