Dissabte 25.10.2014
Contact

Contextos polítics

L’Espanya de pandereta i la democràcia atlàntica

Parlament de Catalunya
Parlament de Catalunya

Primer el partit o el ciutadà?

Ho tenim davant dels ulls i sembla que, tan atents com estem tots davant l’economia, ens oblidem del problema polític bàsic: la nostra estructura democràtica. 

Dos exemples il·lustratius: 1) Illes balears, tot just fa uns dies. Un diputat del Partit Popular es manté fidel a la seva pròpia trajectòria política i a la seva gent en contra d’una mesura contra la llengua. El resultat és un contundent càstig per part de la formació a la qual pertany i potser la impossibilitat de fer política més enllà del municipi en el futur.  2) La Rochelle, França, legislatives franceses. El candidat del Parti Socialiste, que portava temps treballant prop de la gent de la seva circumscripció, és desplaçat com a candidat poc temps abans de les eleccions per decisió de la cúpula del partit, que col·loca a Ségolène Royal en el seu lloc. El candidat inicial, Monsieur Falorni, es revolta i decideix seguir lluitant per l’escó. Resultat: victòria de Falorni, que veu el seu treball a peu de circumscripció recompensat.

Aquest és un exemple entre molts del què es deriva d’un sistema democràtic determinat: en un cas, el de l’Espanya de pandereta, la política respon primordialment davant del partit i, en l’altre cas, el de la democràcia atlàntica francesa (i nord-americana), la política respon primer davant dels ciutadans. En aquests temps que corren ens hauríem de preguntar, i fer-ho amb un altaveu mediàtic ben potent, què se n’ha fet de la llei electoral catalana? Per què seguim tenint un sistema on encara tenen tant pes les estructures de partit? Per què la nostra política és encara aquella on els representants han de lluitar primer sempre de cara endins, fent tots el malabarismes necessaris dins el partit, en comptes de fer-ho davant de la ciutadania?

Què passaria si reduíssim el territori en circumscripcions el més petites possibles i tinguéssim un representant per a cada d’una d’elles? Què passaria si en la lluita per aquests càrrecs l’important fos la valoració ciutadana, abans que la de l’individu de torn del partit, encarregat de fer les llistes electorals? Què passaria si tals representants tinguessin una oficina on el ciutadà de la circumscripció pogués anar a demanar informació, fer demandes polítiques, etc.?  Què passaria si intentéssim reproduir aquesta estructura en tants nivells polítics com fos possible?

La resposta és que tindríem una política representativa de qualitat i uns polítics necessàriament millors dels que tenim, degut a la simple i pura exigència que resulta del contacte directe amb la ciutadania. La millor escola política no és l’estructura de partit, sinó el contacte i negociació amb la gent afectada per les decisions. Així doncs, no es tracta de la democràcia directa –inviable i plena de perills- sinó de la democràcia representativa, però la de qualitat. Espanya de pandereta o democràcia atlàntica, vet aquí la qüestió.

 

@jordifeixas

  • 0
  • 679

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.