Dissabte 25.10.2014
Contact

Un cop d'ull

Persona, justícia distributiva i crisi comunitària (i III)

El desarrelament un gran perill actual
El desarrelament un gran perill actual

La crisi econòmica que ens ha tocat de viure va néixer com una crisi financera, de l’economia especulativa, però amb el temps s’ha anat inserint amb tota cruesa en la vida real i quotidiana de les persones.


La crisi econòmica que ens ha tocat de viure va néixer com una crisi financera, de l’economia especulativa, però amb el temps s’ha anat inserint amb tota cruesa en la vida real i quotidiana de les persones. Si bé en l’àmbit financer caldrà fer ajustaments com ara el rescat al sistema bancari i reduir el deute públic i privat, el repte més transcendental consistirà en saber adoptar mesures per dinamitzar l’economia  i crear nova ocupació.

L’atur és un problema humà de primera magnitud, una autèntica tragèdia, i l’insòlit índex de l’estat espanyol un greu escull  per a superar l’actual situació. A mesura que augmenta la inseguretat laboral esdevé més important la tasca de Càritas i altres entitats assistencials, perquè la crisi està afectant de manera molt directa persones vulnerables, com ara parelles joves, moltes de les quals en pocs mesos han vist com s’han empobrit fins a límits insospitats, en perdre la feina, no poder pagar la hipoteca o esdevenir aturats de llarga durada.

D’altra banda, la confiança amb els gestors públics està arribant a uns nivells baixíssims. Europa sencera adopta mesures de contenció pressupostària després d’excessos i de formes de viure que ens han portar fins aquí, tot fent bona la tradicional expressió d’allargar més el braç que la mànega. La societat de consum i de l’opulència en la que ens han volgut fer viure els darrers anys, ha portat unes conseqüències com les que ara ens veiem obligats a experimentar. Certament hem viscut anys immersos en una societat fonamentada en el tenir i no en l’esser, en el consum compulsiu i no en la satisfacció de les necessitats reals, amb poca preocupació per la competivitat i la qualitat, o en l’abús de la construcció fins a límits irracionals, entre d’altres característiques. Tot plegat ha beneficiat més les grans corporacions financeres que les persones concretes.  Aquesta situació ens obliga avui a un canvi de model productiu, i de model econòmic en general, més al servei de la persona, i que per tant tingui en compte  elements com la cultura, l’educació, la preparació tècnica o la formació humana integral, per tal de fornir les bases per a un país de més qualitat.  Un país que caldrà reconstruir amb l’esforç de tots, del sector públic i del privat.

La desconfiança afecta de forma especial la classe política, excepte honorables excepcions. I les entitats privades, protagonistes també de l’actual situació,  hauran de situar-se en noves coordenades, més fiables per a la població en general. Els habitants de la zona euro ens adonem que som més pobres,  que l’Estat del benestar construït amb l’esforç de generacions passades i presents, està fent fallida tècnica. I el que es més important, la nostra manera de viure, la de ciutadans europeus, s’està posant en entredit. Mentre tant, el discurs dominant és el d’un cert fatalisme, desorientació i confusió, i no sembla que ningú vulgui assumir cap responsabilitat per tot el que està succeint.

El cas de Grècia, i altres Estats de la Unió Europea, en què s’han maquillat els comptes públics, i mentit sobre la situació real de l’economia, no ajuden de cap manera a recuperar la confiança en els gestors dels afers econòmics. La situació espanyola i catalana no és tampoc com per restar alegre. Però si alguna lliçó podem aprendre de la crisi en que estem immersos es que té una dimensió europea, i que les mesures que cal prendre per reordenar l’economia ja no son cosa dels Estats, tots sols. En termes humans però, és temps de tornar a defensar  valors sòlids. Avui cal, més que mai, que la veu de la veritat es faci més present en la nostra societat, aportant arguments positius al servei de la dignitat de l’home, de la seva transcendència.

Finalment, penso que no hem d'oblidar que l’estat social i del benestar d’avui intenta redistribuir la riquesa, però podria fer-ho amb més justícia. Quan ens plantegem millorar l’estat del benestar sempre surten els partidaris d’allò que podríem anomenar el sistema “Robin Hood” (robar els rics per donar els pobres), demagògia que només serviria per a enfonsar un país en la més absoluta de les misèries. 

El cas de Grècia, i altres Estats de la Unió Europea, en què s’han maquillat els comptes públics, i mentit sobre la situació real de l’economia, no ajuden de cap manera a recuperar la confiança en els gestors dels afers econòmics. La situació espanyola i catalana no és tampoc com per restar alegre. Però si alguna lliçó podem aprendre de la crisi en que estem immersos es que té una dimensió europea, i que les mesures que cal prendre per reordenar l’economia ja no son cosa dels Estats, tots sols. En termes humans però, és temps de tornar a defensar  valors sòlids. Avui cal, més que mai, que la veu de la veritat es faci més present en la nostra societat, aportant arguments positius al servei de la dignitat de l’home, de la seva transcendència.

L’estat social i del benestar d’avui intenta redistribuir la riquesa, però podria fer-ho amb més justícia. Quan ens plantegem millorar l’estat del benestar sempre surten els partidaris d’allò que podríem anomenar el sistema “Robin Hood” (robar els rics per donar els pobres), demagògia que només serviria per a enfonsar un país en la més absoluta de les misèries.

La millora de l’estat del benestar caldrà fer-la amb criteris estables, que permetin desenvolupar la riquesa, que no estigmatitzin la iniciativa privada, que no castigui perquè si el fet de “tenir coses” (dret de propietat), estalviar, projectar la vida mitjançant pertinences (perquè forma part també de l’ésser, com ha desenvolupat la doctrina social de l’església), sense un fisc amb esperit confiscador, sense pretendre igualar tothom en la pobresa, sinó garantint a tothom un mínim existencial digne.

La justícia social ha de construir-se sense odi, des del dret, amb normes justes, amb respecte a les persones i les seves circumstàncies. El retorn a la comunitat ha d’afavorir el sentit de justícia entre els seus membres. I la justícia com a valor i virtut humana és material i espiritual. Només així comprendrà tots els ressorts de la vida de cada persona.

  • 0
  • 454

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.