Dilluns 01.09.2014
Contact

Visió nocturna

Llegir un llibre dues vegades

"Jo confesso", última novel·la de Jaume Cabré

Estic llegint per segona vegada el "Jo confesso" de Jaume Cabré

Hi ha llibres que demanen ser llegits un mínim de dues vegades. El temps de la lectura busca correspondre, d'alguna manera, al temps de l'escriptura i que el temps del lector no estigui tan allunyat del temps de l'escriptor. Ventilar-te en una setmana un llibre que ha ocupat vuit anys de la vida de l'autor, és com una profanació. Hi ha llibres que no serveixen com a ventilador.

He treballat com a jesuïta al Col·legi Claver de Raimat durant vuit anys. Durant aquests temps m'he acostumat a trobar en Jaume Cabré esmorzant al menjador de la comunitat. Recordo que últimament feia referència a un llibre que portava entre les mans des de feia vuit anys i que estava a punt d'enllestir. Se'l notava especialment satisfet de la seva obra encara inèdita i li manifestava una predilecció molt especial. Vuit anys! Tot el meu temps al col·legi Claver! Quantes coses succeeixen en vuit anys!

Quan algú porta vuit anys de la seva vida dedicat a una obra, vol dir, entre altres coses, que no ho fa per encàrrec. El temps no dóna la qualitat a l'obra ni el reconeixement al creador, d'acord, però per engendrar una criatura cal portar-la en les entranyes durant el temps que necessita per anar-se formant, nodrint-se no només del que fem sinó del que som. Sense el temps que requereix la gestació podem parlar de producció, però no de creació.

No hi ha artista que no sigui al mateix temps un artesà, en el seu amor a l'ofici, en la llibertat que només confereix el domini de les seves regles i el seu llenguatge. És el cas d'en Jordi Savall amb la música i d'en Jaume Cabré amb la literatura, a les antípodes del que ha fet, posem per cas, en Ricardo Bofill amb l'arquitectura. El problema és que disposem d'un únic vocable per parlar de coses tan radicalment allunyades, com ara la Fundació Miró o el Teatre Nacional de Catalunya: de tots dos en diem "arquitectura" perquè no hi ha més remei. Anomenem igualment "novel·la" i parlem de "literatura" per referir-nos indistintament al "Jo confesso" o a qualsevol opuscle escrit en un estiu perquè tenia un cuquet que em feia rau-rau.

És inútil pensar que podrem diferenciar les dues coses anomenant-les de manera diferent, però els lectors disposem d'un instrument contundent capaç de restablir la justícia en aquest terreny: el temps. Podem escombrar en diagonal un text perfectament prescindible, bandejant paraules fent anar el ventilador, per tal de perdre el mínim de temps possible. O bé podem llegir el text en horitzontal, assaborint cada paraula, retenint-ne les imprescindibles, deixant que reposi un fragment que ens ha impactat fins que sentim que podem passar endavant sense ennuegar-nos, prenent notes, subratllant, marcant... I, en acabar de llegir el llibre per primera vegada, tornar-lo a començar des del principi, aquest cop sense ànsia, deixant-lo fluir com ho fan les aigües que brollen d'una deu subterrània que mai no s'ha estroncat.

Estic llegint per segona vegada el "Jo confesso" de Jaume Cabré i, a banda de la satisfacció de fer-ho, és la manera que tinc de saldar el deute que he contret amb l'escriptor, la forma d'agrair-li tot el temps i el talent que ha prodigat i del qual jo n'he tret tant de profit. Sento que, en certa manera, això també em dignifica a mi com a lector.

  • 3
  • 1956

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.