Dissabte 29.11.2014
Contact

"Bankia i el rescat han trasbalsat la narració espanyola de la crisi"

Enric Juliana
Enric Juliana

Entrevista al periodista Enric Juliana

Per Joan Safont

Voldria preguntar-li, en primer lloc, per quin és el pes de la geografia i la història per entendre la situació política.

Hi ha algunes persones, entre elles el President Pujol, que diuen que hi ha tres elements bàsics per entendre la política, inclús per fer-la: la història, la geografia i la demografia. Hi estic d’acord, són tres pilars per la comprensió de les situacions polítiques. La història és la que ens ha agradat més, el relat sobre la interpretació del passat, la geografia que havia quedat una mica oblidada, amb la globalització i la tecnificació i instantaneïtat de les comunicacions semblava com si gairebé s’hagués eclipsat,  ara reapareix, perquè el lloc on passen els esdeveniments torna a ser molt important i la demografia, evidentment, sempre ha tingut un pes molt important, tot i que costa de veure i els seus efectes triguen a aparèixer.

Vostè no ha parat de reclamar “mapes, mapes, mapes” als seus articles...

Sí, a mi la geografia sempre m’ha agradat, des de petit. De les tres disciplines, la demografia reconec que no és el meu punt fort – tot i que darrerament hi estic parant més atenció.

Espanya ha deixat d’anar a la deriva, per navegar cap a les costes de la Modestia, com vostè assegura al seu llibre?

“La deriva de España” va aparèixer al llindar de la crisi, quan semblava que Espanya se’n podia anar a la deriva i aquest segon llibre – “Modesta España” – intenta donar resposta a l’anterior. És a dir, cap a on ens porta aquesta deriva. Més que cenyir-me a una narració trepidant dels fets, que hauria fet que el llibre quedés de seguida antiquat perquè ara una setmana és com un segle –tenim la sensació que passen moltes coses, potser amb perspectiva veurem que no són tantes– i, per tant, vaig optar per veure el sentit de la crisi, quins impactes més profunds pot tenir la crisi a Espanya. I la idea principal és que la crisi porta a Espanya a la modèstia. I aquí hi ha una qüestió oberta que encara no té resposta: Espanya acceptarà la modèstia?

El rescat de la banca, quines conseqüències tindrà a nivell polític?

Del tema de Bankia i la necessitat d’adoptar mesures d’urgència per part de l’Estat i de la pròpia Unió Europea, hi ha una cosa de la que ens hauríem de fixar: Fa tres o quatre setmanes, l’eix del debat a Espanya eren les autonomies. S’havia creat un estat d’opinió, jo crec que dirigit intencionadament, que deia que el mal venia de l’estat autonòmic.

El “despilfarro”

Sí. A partir d’unes dades objectives que són absolutament certes: En la mesura que les comunitats autònomes són les terminals de la despesa, en un moment en que l’Estat està en crisi, sobre aquesta realitat –que s’expressa en tots els àmbits de la vida pública– de despeses que fan mal als ulls, tot ben utilitzat porta a dir “Espanya és una societat virtuosa, tot va bé, però ens hem equivocat amb les autonomies, vam cometre un error quan vam acceptar una desconcentració del poder polític”. Bé, la qüestió de Bankia i el rescat bancari ha tingut una funció curiosa: ha trasbalsat la narració espanyola de la crisi. En aquests moments, ja no és tan les autonomies –no descartem que tornin a primer pla– sinó que la gent pot veure que el problema és més complex. I és a partir de la crisi de Bankia que la sensació de la crisis s’agreuja a Espanya, i es passa de la gravetat a la molta gravetat. I això és molt important. Alhora, fixa’t que el discurs de les autonomies culpables anava aparellat a un discurs que traçava un centre virtuós amb una perifèria malgastadora i fins i tot corrompuda en alguns segments mediterranis. Això també ha saltat pels aires, perquè recordem que l’afer Bankia va coincidir amb el temps amb la descoberta que la comptabilitat de la Comunitat de Madrid estava falsejada. Des del punt de vista de la narració política de la crisi, aquest canvi és molt important.

Amb la crisi, el desprestigi de les institucions –Monarquia, poder polític, poder judicial– de la banca, amb l’afer de Gibraltar altra vegada a primera plana... és una “turmenta perfecta”?

"Plusquamperfecta". Sí, posats en línia fa realment angúnia. Després, si els anem aïllant un a un, potser la conclusió la desdramatitzaríem tot una mica. En aquests moments, després de donar-hi moltes voltes crec que no estem ni a les portes de l’Apocalipsi ni a punt de caure pel penya-segat. El país està en una situació molt complicada que el col·loca en una longitud d’ona molt diferent, però no veig Espanya enfonsant-se.

Com serà recordat Zapatero?

Ha tingut una habilitat remarcable, que encara té, per protegir-se. Si analitzem com ha portat les coses, ell n’ha sortit bé.  Quan dic bé no vull dir que se n’hagi aprofitat, sinó que ha facilitat que el país s’oblidi d’ell. Si ell té la prudència de no parlar massa, possiblement ho aconseguirà. Ara bé, aquestes últimes declaracions [a Al Jazira] m’han cridat molt l’atenció. Penso que Zapatero és un home molt astut, i el que pretén és distanciar-se de tal manera que tot el que passa sembli que no té res a veure amb ell. És a dir, sembla voler convertir-se en un comentarista i si aconsegueix aquest rol, serà sorprenent. A mi em recorda molt a en Peter Sellers a “El guateque”, que interpreta un tipus que tota l’estona somriu i que organitza uns “tinglados” extraordinaris però que dels que se’n surt!

Encara mana Aznar?

Menys del que se li atribueix. Ell és un home important, amb una posició rellevant i considerada pels votants i militants del PP, però que ha perdut força orgànica al partit. Ara bé, actualment ell és una mena de fiduciari del Partit Republicà americà a Europa, i mentre els republicans no manin a Estats Units –que seria un escenari que li donaria una influència notable– és una figura rellevant a la que a vegades se li atribueixen més coses de les que realment fa.

I com és Mariano Rajoy?

No en tinc mala opinió, ara que tothom sembla tenir-la. El PP s’ha equivocat a l’hora de presentar la seva victòria com un fet taumatúrgic amb el que la meitat dels problemes queden resolts per la sola arribada al poder. Això és evident que no és així, la situació no només no ha millorat sinó que ha empitjorat. En bona part perquè la crisi en termes objectius ha empitjorat, a banda d’alguns errors que ha comés el govern. A banda d’aquests errors de Rajoy – el primer, haver situat les eleccions andaluses com a eix dels tres primers mesos de govern – penso que té alguns trets inèdits i el que més em crida l’atenció és que és un polític perifèric i es comporta com un espanyol perifèric. Una part dels problemes que té és per aquesta condició de perifèric, un gallec incardinat a Madrid, que per exemple, té un alt grau d’impermeabilitat respecte als media madrilenys. I això li provoca moltes turbulències.

Com serà el color de Catalunya al mapa al 2050?

Jo al llibre faig dues reflexions sobre això: si es mantenen les constants actuals no crec que Catalunya sigui un estat independent i això sé que no agradarà, però intento explicar-me: Cal analitzar la independència no com a creença sinó com a fet polític. I com a fet polític la independència de Catalunya, com la d’Escòcia o Flandes, és una modificació de les fronteres de la Unió Europea en un moment en que la Unió està redefinint els seus equilibris i centres de poder. En aquests moments, doncs, hi ha més factors en favor de l’statu quo que de la ruptura. I estic parlant en un àmbit europeu, on per exemple els alemanys, que juguen un paper arbitral o de direcció molt important, tinc molts dubtes que vulguin afegir més problemes als que hi ha sobre la taula. Per tant, en aquesta situació crec que és complicat que els països dominants de la UE donin suport a una modificació de les fronteres interiors de la Unió, cosa que no vol dir que no es pugui donar. Això, si es mantenen les pautes actuals. Ara bé, aquestes pautes es poden modificar. Per exemple, si l’evolució de la crisi portés a un retorn a Espanya a la pesseta –una hipòtesi que no s’ha d’excloure– es plantejaria una disjuntiva important: Si el rumb d’Espanya és la pesseta i convertir-se en un annex de Llatinoamèrica, potser si que s’anirà cap a la independència de Catalunya. Resumint: en una Espanya plenament integrada a Europa, a la primera divisió europea, encara que sigui amb dificultats, esbufegant o amb assistència, sincerament ho veig complicat. Però si es produeix una fragmentació de rumbs i direccions, tot està obert.

En aquestes hipòtesis del llibre, vostè parla d’una Catalunya amb sobirania a Europa...

Crec que el camí que ha emprés Catalunya té el seu recorregut. Quan jo explico el meu punt de vista molta gent creu que els llanço aigua al vi. Ara bé, a la política catalana s’ha produït un salt qualitatiu que no té marxa enrere. En el fracàs del federalisme entre comentes, l’experiència de Zapatero ha resultat catastròfica, perquè una vegada més el PSOE ha utilitzat, com en d’altres moments de la història, la qüestió catalana des d’un punt de vista utilitari i després no ha sabut que fer-ne. Ha sacrificat Maragall – i fins a un punt, Montilla – i ara està per la “unidad nacional”. Penso que el PP també ha comés uns errors extraordinaris. I el resultat és un desencaix i un desencontre entre Catalunya i Espanya que no té tornada enrere, en el sentit de que una part molt important de la societat catalana aspira a obtenir quotes de sobirania superiors i serà la història la que dictaminarà que passarà. El problema de la independència en aquests moments és un: que acabi sent un pensament excessivament reductiu, que ens porti a un regionalisme reactiu, crònicament emprenyat. Si les coses es fan amb intel·ligència i talent polític, aquestes realitats nacionals europees – a les que les que la història no els ha donat, en el moment de formar-se l’estat-nació, un estat nacional però han aconseguit sobreviure l’etapa més forta d’aquests estats nacionals ara declinants– si es va cap a formes més intenses d’integració europea és probable que  acabin adquirint reconeixement europeu. Ara sembla molt difícil perquè els europeus ho miren amb molta prevenció, però qualsevol europeu ben informat ara sap que hi ha una qüestió escocesa, una qüestió flamenca, una qüestió basca i una qüestió catalana, que ja comencen a ser qüestions europees. Al que hem d’estar atents és a això: En la mesura que Europa avança, la qüestió catalana ja no és només una qüestió espanyola.

És factible assolir un pacte fiscal entre Catalunya i l’Estat?

Com s’analitzen ara les coses, en una situació de crisi com l’actual, amb una Espanya que hi ha dies que sembla al caire de la suspensió de pagaments, obligada a emetre deute a preus preocupants, la resposta seria no. Insisteixo, però, la qüestió no és si s’assolirà o no, sinó que aquesta discussió que a Espanya no s’havia obert mai, ara s’ha obert amb una intensitat fins ara mai vista. Això és el més remarcable políticament.

Qui és el “Partit de la pesseta”?

En aquests moments de dificultat hi ha una corrent, potser transversal, que podria estar pensar el següent: Una intervenció formal d’Espanya té uns costos polítics i socials molt grans, de tal forma que podria destrossar notablement la base electoral dels dos partits majoritaris. Així com els països petits intervinguts no tenien alternativa, Espanya és un país gran, té massa crítica per funcionar, és un país europeu amb un rerefons que és Llatinoamèrica –que ja no és allò d’abans d’anar a fer les Amèriques, sinó que pot ser al revés, que la força la tenen països americans– i si això s’uneix amb una devaluació externa, una rebaixa de costos i de cos social que la societat no sabem encara com l’acceptaria, la idea és tornem a la pesseta i ens anem a buscar la vida a Llatinoamèrica. Dit així sembla molt fàcil però sortir de l’Euro pot tenir uns alts riscos per les empreses i pels estalviadors i, alhora, sobre Llatinoamèrica hi ha una certa idealització espanyola. Ara, aquesta corrent hi és, tot i que no s’atreveix a expressar-se d’una manera explícita, ni posar-ho per escrit d’una manera clara, però s’ensuma que hi és. Potser que sigui una mesura de pressió, de dir a Europa “si vostè em posa contra les cordes, jo faré el que altres no han pogut fer, em puc intentar buscar la vida”. Sibil·linament, els grups dirigents espanyols els ho estant dient als grups dirigents europeus. 

Com són els catalans a Madrid?

Hi ha de tot, però hi ha un tret comú: som gent que viu amb pantalla doble. És a dir, quan tu vius a un lloc acabes entenen la lògica del lloc, per tant, acabes entenen l’esperit de Madrid i la lògica espanyola, però alhora disposes d’aquesta pantalla doble molt interessant que et dona el fet de ser català.

El “català emprenyat”, com està ara?

A la societat catalana li passa d’alguna manera com als italians: d’alguna manera van sempre per davant, d’una forma una mica peculiar, muntant uns números que només entenen ells però que si els hi pares atenció veus que experimenten coses abans de la resta. En el cas català, respecte a la resta d’Espanya, també passa això: Els primers senyals intensos de malestar, fins i tot quan la crisi no estava declarada, es van donar a Catalunya, on sembla com si els sensors estesin més afinats. Això ho atribueixo a dos factors: una certa llunyania respecte a l’estat central i que la base econòmica catalana està formada per la petita i mitjana empresa, més per la petita que la mitjana. Aquesta petita empresa és molt sensible als canvis de conjuntura i ensuma els terratrèmols abans que vingui. Per tant, si ens hi fixem bé, a l’any 2005, quan a Espanya encara ningú parlava de crisi, a Catalunya ja hi havia un malestar. Un malestar en un marc polític complicat i no ben resolt. A banda, l’expressió “català emprenyat”, un dia la crees i d’alguna manera se te’n va de les mans, però era una senyal d’alerta.

Les seves són cròniques amb un ús de les tècniques literàries...

Es parla de la crisi del periodisme – tot sembla estar en crisi – però jo sóc molt poc teòric del periodisme, cada vegada em costa més llegir aquests discursos molt circulars i sóc del parer que les coses es fan, fent-les. És evident que el periodisme té un problema continuat de poder connectar amb el lector, i jo penso que el que ha de fer el periodisme és interessar de la mateixa manera que una bona narració pot interessar al lector. El periodisme ha d’estar ben escrit, és un ramal de la literatura, basat en l’explicació d’uns fets. Per això he volgut tenir una voluntat d’estil. Recuperar el vell gènere de la crònica política, desat a l’armari ple de pols, que et permet dibuixar les coses en el seu context, amb una certa panoràmica, és un terreny òptim per aquesta voluntat d’estil.

És conscient de la influència de Gaziel ?

Suposo que és per una raó no buscada. Jo a Gaziel l’he llegit, no de forma sistemàtica, sempre m’ha agradat i molts dels seus plantejaments  els comparteixo. Però, tot plegat parteix, bàsicament, d’un fet: tu vens a Madrid i et dediques a fer un periodisme interpretatiu per a la societat catalana, enlloc d’un periodisme insípid pensat pels cercles d’opinió política local –que pot ser una altra opció, assimiles el llenguatge del lloc i et comences a moure en aquest lloc amb el codi de senyals imperant– vols explicar, per tant, el que està passant a nivell polític mantenint el codi de senyals català. I si ho fas bé, això pot ser que interessi a gent de Madrid. Per tant, això et porta a aquells que han fet això a Catalunya. El problema de la nostra tradició, però, és que no va tenir la necessària continuïtat, la guerra i la dictadura la van interrompre. Però, a més, hi ha una reflexió, historicista, si tu vols, però constato que el periodisme català de la Transició no va estar massa a Madrid. Jo era molt jove, però recordo que el periodisme va estar a Catalunya i va explicar Catalunya, la reconstrucció històrica, la restitució de la Generalitat, els Ajuntaments democràtics, els moviments socials, que llavors eren molt intensos, però no va enviar destacaments a Madrid. La Transició espanyola hi ha molt pocs periodistes catalans que l’expliquin des de dins, bàsicament la van explicar periodistes de Madrid, inclús en els mitjans catalans, amb les categories psicològiques i narratives de Madrid. Em sembla que el moment actual l’estem explicant més que llavors.

En una entrevist a la revista L’Avenç, deia “El periodisme és un caràcter”

És un caràcter, una voluntat d’explicar les coses. I explicar-les d’una determinada manera.

Com ha de ser la relació entre poder polític i el periodisme?

D’entrada, per a que sigui una relació que no sigui de pura submissió convé que els mitjans tinguin independència econòmica. Si els mitjans no es poden autopropulsar econòmicament, malament. La base del periodisme és la independència econòmica, que puguis viure de la publicitat, les ventes, etc. I això, la crisi ho està complicant. Dit això, és sempre una relació complicada que està canviant en aquests moments. La irrupció de les xarxes socials està canviant aquesta relació entre poder i periodisme, que és un efecte positiu des del meu punt de vista. Internet ha trencat un cert monopoli de la creació opinió, en aquests moments els estats d’opinió que ja no es generen només a través dels mitjans convencionals, sinó que hi ha altres fórmules i, alhora, uns i altres interactuen. I això també fa que el poder ho tingui més complicat, perquè tradicionalment les relacions eren verticals: si tu controlaves els mitjans o obtenies una gran capacitat d’influència sobre els mitjans, obtenies fàcilment l’hegemonia. Ara ja no, i això ho fa més interessant, més caòtic però bastant més interessant. El periodista és un personatge que si s’equivoca, se n’adona més aviat. Jo mateix ho noto quan escric, penso més en la possibilitat d’equivocar-me que fa uns anys.

El fet de ser badaloní, marca una forma de ser?

No més que ser de Sant Boi, però el que passa, i faig d’una manera voluntària, és que m’agrada dir que sóc de Badalona. En primer lloc perquè m’agrada la meva ciutat. Ja sé que és una ciutat que  té fama de dura, complicada, fins i tot singular des del punt de vista política en aquests moments, no és l’Empordà, però precisament per això m’agrada ser d’allà. És una de les ciutats complicades de Catalunya. I alhora, m’agrada dir-ho i per tant, fer-ne d’això la meva petita mitologia. Més enllà d’això, tampoc hem d’exagerar. Ara, hi ha pocs llocs a Catalunya, a Espanya i m’atreviria a dir a Europa on es condensin d’una manera tan intensa 150 anys de canvis: Badalona és un dels llocs on neix el capitalisme a Catalunya, amb les vies del tren, les fàbriques, la primera immigració dels catalans que venen de pagès, posteriorment del Sud de Catalunya, més tard del Sud d’Espanya, ara venen del Pakistan. Això en 150 anys, en un lloc on quan no hi deuria haver cases deuria ser idíl·lic, entre la muntanya i el mar. Badalona és un camp narratiu molt important, i el mar, que a Badalona també és molt important.

Vostè, però, és un badaloní molt influenciat per Itàlia.

Sí, aquesta és una de les coses benèfiques que m’han passat a la vida. El viatge a Itàlia va ser molt benèfic, per una raó: Jo no he estat una persona d’universitat, hi vaig fer els estudis però d’aquella manera que es feien als anys setanta. Vaig començar a treballar als 17 anys i he aprés l’ofici treballant. Per tant, no sóc una persona cultivada per la universitat i, aleshores, això té un problema: L’ofici et pot tenallar. I anar a Itàlia em va obrir una finestra, que va ser com la meva universitat. La classe va consistir en estar-se quatre anys en un país i intentar entendre’l, i per entendre’l has de llegir història, t’has de situar en una sèrie de coordenades que són com uns estudis. Per això quan escric sobre Itàlia es nota perquè li estic molt agraït, per aquesta experiència. Dit això, Itàlia és un país complicadíssim que qui digui que l’entén, menteix.

Tindrà continuïtat la ficció, després de “Radiacions”?

Ara no ho sé. Podria ser. “Radiacions” ha estat un exercici interessant, que no havia fet mai –El Julià de Jòdar, clar, és una escriptor reconegut i premiat– i que té a veure amb això que explicava de Badalona. Ha interessat, s’ha fet una producció per a televisió, que segurament s’emetrà a Televisió de Catalunya.

Què fa el toro Segador?

[Riu] Aquesta és una cosa que em fa una mica de por. Té a veure amb aquesta recerca que la narració de la política sigui interessant, que tingui una voluntat d’estil, de buscar fórmules... Segurament, a Espanya, feia temps que ningú s’atrevia a explicar la política parlant amb un toro. Ara això té altíssim riscos dels que potser no vaig ser-ne conscient, perquè el toro em podia haver agafat de ple i fer un ridícul espantós. La possibilitat de fracàs, amb una història així, hi és. De moment, sembla que no però per això les meves visites són espaiades. He d’anar amb compte que el toro no m’enganxi, un dia!

  • 12
  • 2951

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.