Divendres 31.10.2014
Contact

Pila de llibres

El soroll i la fúria

El soroll i la fúria - William Faulkner. Editorial Proa
El soroll i la fúria - William Faulkner. Editorial Proa

Si ens atrau Faulkner és perquè tenim part de la brutícia dels seus personatges.

No acceptar la teva realitat però no tenir la força per canviar-la provoca un sentiment de frustració que deriva en accions imprevisibles, oferint un ventall de possibilitats tan ampli que, en el cas de “el soroll i la fúria”, va des de cometre incest amb ta germana fins a suïcidar-te. D’allò imprevist en moments de frustració neixen els personatges de Faulkner, que expliquen allò que sabem que passa però preferiríem no veure. El dandi i savi Javier Marías diu que Faulkner no té l’èxit que mereix perquè s’enfonsa massa en la complexitat i la contradicció infinites dels éssers. Faulkner no triomfa, diu Marías, perquè requereix massa esforç del lector, que ha de deixar de banda “aquell narcisisme que consisteix en voler veure’s reflectit, retratat i afalagat en les novel·les que llegim”. És normal que ningú es vulgui veure reflectit en els personatges del soroll i la fúria, perquè fa vergonya reconèixer-s’hi. La mateixa vergonya que senten ells davant els seus actes, la causa dels quals no arriben mai a conèixer del tot. 

El Soroll i la Fúria és la història decadent d’una família al sud dels Estats Units. La novel·la s’estructura en monòlegs interiors dels germans Compson, que relaten els mateixos fets, cadascú des de l’òptica pròpia. L’estil és un prodigi: Faulkner es passa la sintaxi per on vol i el torrent de paràgrafs que salten de tema en tema – imitant la consciència humana – és d’una qualitat superlativa. L’univers és absolutament hermètic, críptic, però molt magnètic per allò morbós d’estar refregant la consciència d’algú.

Ben, el primer dels germans, pateix retràs mental i el seu personatge fa referència als versos de Shakespeare (Macbeth, acte V): “la vida és un conte ple de soroll i de fúria, contat per un idiota, que no significa res”. Quentin és l’enviat a Hardvard, el privilegiat, que comet incest amb sa germana i no s’explica “com és que, quan no vols fer una cosa, el cos mira d’enganyar-te perquè la facis, gairebé inconscientment?”. De la influència del pare n’aprèn que “l’home és la suma de les seves dissorts Un dia pots pensar que la dissort es cansarà, però aleshores el temps és la teva dissort.” En Jason, tercer germà, comença el seu monòleg amb tal declaració d’intencions: “la que és puta un cop ho és tota la vida, això és el que jo dic”. Cansat, li diu a sa germana: “Res del que ets capaç de fer no m’estranyaria gens”, i és la millor sentència per resumir el seu caràcter: tan desenganyat que és incapaç de sorprendre’s, i decideix que la millor manera de viure és no esperar mai res de ningú. La Caddy és la germana petita que, oprimida pels pares i els germans, actua “com les negres a les prades, furiosa i calenta en la fosca del bosc”. Pobreta Caddy, que confessa “no sé per què dec haver nascut”.

Els Compson provoquen una compassió amarga perquè evidencien que lluitar contra el temps que passa no fa més que despullar la pròpia debilitat. Potser Faulkner no té l’èxit que es mereix perquè no és fàcil acostar-s’hi. Però si el llegim és perquè tenim part de la brutícia dels seus personatges: ens agraden i alhora ens repugnen les coses nocives, com als Compson. Faulkner ens ha sabut retratar molt bé, als Compson i a nosaltres per extensió.

  • 1
  • 1806
  • #1 Ximo
      14:13

    Acabe de llegir "El soroll i la fúria". Al principi, m'ha semblat que no n'havia copsat tot el sentit, que alguna cosa se m'escapava. Ara he llegit algunes ressenyes i trobe poques crítiques negatives. Me n'adone, però, que sí que he copsat el sentit de l'obra; tanmateix, no l'he acabada de fruir. La complexitat formal no m'ha permès endinsar-m'hi. A més, els personatges no m'han semblat tan complexos, més aviat m'han semblat prou estereotipats. Complexitat en l'estructura no és sinònim de complexitat en la història. ¿Realment calien tantes veus per a contar-la? ¿Aquesta polifonia era un recurs necessari o és simple lluïment o ganes d'experimentar del novel·lista? Mentre llegia, per damunt de les veus dels personatges, no m'he pogut desempallegar de la imatge de l'escriptor escrivint. Un escriptor agosarat, sí, que comença amb la veu d'un retardat mental, tota una declaració d'"intencions trencadores", una veu que a mi, però, m'ha semblat inversemblant. Algun dia faré una relectura, tants crítics i tants lectors avesats no poden estar equivocats. De moment, m'agrada més Javier Marías. Salutacions des de Castelló de la Plana

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.