Dilluns 22.09.2014
Contact

El vermut

La tragèdia de Joan Sales

Joan Sales (1912-1983)
Joan Sales (1912-1983)

És la tragèdia completa de Catalunya: sobreviure entre el roig i el negre, “entre l’obscè i el macabre”

Avui fa setanta sis anys que l’exèrcit d’Àfrica es revoltava contra la República i s’iniciava la Guerra Civil. La Guerra d’Espanya canviaria la vida d’un poble i d’uns joves, com Joan Sales, de qui enguany commemorem el seu centenari. Poc més d’una setmana després de l’alçament, Sales escriu a Mercè Figueres:   [...] Em sento furiosament optimista respecte al desenllaç d’aquesta tragèdia tan inesperada i tan espantosos; la meva reacció pot resumir-se en un crit: ¡visca el govern legítim de Catalunya! La resta és una torrentada que passarà; el govern autònom restablirà l’ordre públic. L’essencial era vèncer la sublevació anticatalana; perquè a per nosaltres, i per damunt de tot, es tractava d’això. Pel que fa a aquests incendis d’esglésies, saqueigs i assassinats que van començar el vespre del diumenge 19 o sigui moltes hores després de vençuda la sublevació, són una cosa d’allò més tèrbol que ja només serveixen per deshonrar la victòria”. Però, com tothom sap, els auguris del jove funcionari de la Generalitat no es compliren. L’esclat de la guerra va comportar un esclat revolucionari, en el que els elements faistes van fer-se els amos del carrer i van implantar un nou ordre – contravenint la legitimitat democràtica contra la que s’havien revoltat els militars i els falangistes – en el que estava permesa la persecució política i religiosa contra tot element suspecte de contrarevolucionari, més enllà de qualsevol relació amb els sollevats. Entre ells, militants i dirigents de la Lliga de Catalunya, històric partit catalanista, d’Unió Democràtica, clergat i elements catòlics.

El país va perdre la guerra des d’aquell moment, el mateix Sales així ho assumí – “guanyi qui guanyi, jo ja he perdut – i per això l’anomenà “La guerra del Desastre Nacional”. La seva crítica al desgovern de la rereguarda és nítida, des del primer moment. Com ho serà la crítica del diputat a Corts i antic Governador de Barcelona Claudi Ametlla, que a les seves “Memòries Polítiques III (1936-1940)” i “Catalunya, paradís perdut”, evocarà les seves iniciatives perquè el govern català recuperés el control del carrer i pogués fer front amb seguretat als enemics, dins del camp propi i a l’altra costat del camp de batalla: “Passar-se a l’altra banda és un error descomunal; són precisament ells que han provocat la tragèdia. I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no en són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen dels “failangistes” sense distinció?”, escriurà Sales en una carta de primers d’agost. Però tant les iniciatives d’Ametlla i altres elements republicans i militars per aturar els suposats “incontrolats”, com el somni de Sales d’un exèrcit català, seran infructuoses i menaran, en el cas d’Ametlla, a un exili iniciat el mateix agost del 1936.

Però Sales no opta ni per l’exili ni per la deserció, manté ferm el compromís amb Catalunya, i quan es constitueixi l’Escola de Guerra de la Generalitat no dubtarà ni un moment a apuntar-s’hi:  “El 19 de juliol els anarquistes van salvar un honor que els nostres homes havien passejat impúdicament pel fang el 13 de setembre, i àdhuc el 6 d'octubre. (…) Les victòries són sempre doloroses, molt sovint més que les mateixes derrotes. (…) Només ens podem plànyer seriosament d'una cosa: que el 19 de juliol no hagués estat un exèrcit de patriotes en comptes d'una banda d'anarquistes qui salvés la ciutat, el país i el govern, el principi d'autoritat i la idea de pàtria”.

Sales farà la guerra a Madrid, a Xàtiva i al front d’Aragó. A Teruel s’alçarà el paisatge de la seva gran obra, filla de la guerra, “Incerta glòria”. Però abans d’acabar la guerra que se li emporta als germans i iniciar el camí de l’exili, com a combatent derrotat que deixa enrere un país sotmès, encara serà processat pel SIM, el servei d’intel·ligència controlat pels comunistes. Després vindria gairebé una dècada d’expatriació, un retorn no exempt de dificultats, la titànica tasca de tornar a començar, la voluntat de reconstruir des de la llengua i la literatura i la tossuda fermesa de deixar una obra immortal com a testimoni del joves d’abril que van veure la seva glòria enrunada.

A totes les conseqüències de la ferotge dictadura fonamentada sobre l’odi, l’ocupació i la victòria sobre Catalunya, caldrà afegir-hi l’interessat arraconament, l’immerescut oblit, el malèfic silenci, el permanent engany després de tants anys. La tragèdia completa de Sales, que és la tragèdia completa de Catalunya: sobreviure entre el roig i el negre, “entre l’obscè i el macabre”, com farà dir a la seva criatura Juli Soleràs, entre la veritat i l’oblit.

  • 4
  • 1723
  • #1 jaume santacana
      18:25

    Aquest tipus d'article fan un enorme favor a la reconstrucció de la nostra història, tan maltractada i tergiversada -conscientment- des d'uns punts de vista, aparentment bel.ligerants però, en la pura realitat, molt lligats amb els mateixos objectius.

  • #2 Erika
      11:26

    Felicitats per l'excel.lent article.

  • #3 Carles Rius
      10:28

    La figura d'en Joan Sales, que he anat descobrint a través d'"Incerta Glòria" i cartes a Marius Torres és admirable. Vaig poder coneixer-lo en el mon editorial quan va retornar de l'exili. Voldriem que la gent, el poble, el recordés. Es llàstima, però la veritat és que la nòmina de patriotes excepcionals que va donar la guerra de la nostra generació és extraordinària.

  • #4 Josep Ma. Huguet
      08:23

    Magnífic. That's all I can say.

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.