Divendres 28.11.2014
Contact

Des d'un pujol

Vaclav Havel i la seva idea de nació

Vaclav Havel
Vaclav Havel

Sobre el que Havel anomenava "casa meva" 

Heus aquí aquestes paraules prou conegudes de Vaclav Havel, literat i polític txec -publicades fa temps en els diaris de casa nostra- que semblen fonamentar-se en aquella afirmació de Wittegenstein: “El meu món ve determinat per la meva llengua”. Quan un pensa en la llengua també considera alhora tot el món familiar, cultural, històric, social, etc. que l’acompanya.

 “Casa meva és la casa on visc, el poble o ciutat on vaig néixer, on he passat la major part del temps. Casa meva és la meva família, el món dels meus amics, el medi social i intel·lectual en el qual visc, la meva professió, la meva empresa, el meu lloc de treball. Casa meva és també, per descomptat, el país on visc, la llengua que parlo i el clima espiritual i intel·lectual del meu país expressat en l’idioma que s’hi parla. La llengua txeca, la manera txeca de percebre e! món, l’experiència històrica txeca, el coratge txec i la covardia txeca, i l’humor txec: tot això és inseparable del cercle de casa meva. Casa meva és doncs la meva “txequitat”, la meva nacionalitat, i no veig cap raó per la qual jo no hagués d’assumir-la com a pròpia, essent com és una part tan substancial de mi mateix com ho és, per exemple, la meva masculinitat: un altre aspecte de casa meva... Casa meva és, naturalment, no sols la meva “txequitat” sinó la meva “txecoeslovitat”, és a dir, la meva ciutadania. En darrer terme, casa meva és Europa i la meva europeitat i –finalment- aquest planeta i la seva actual civilització i, amb tota probabilitat, el món sencer. Però això no és tot: casa meva és també la meva educació, la meva criança, els meus costums i el medi social on visc i considero meu. I si pertanyo a un partit, indiscutiblement serà també casa meva.

Crec que cada cercle, cada aspecte de la casa humana, mereix que se li atorgui la seva part. No té sentit negar o excloure per força cap aspecte, ni un de sol, en benefici dels altres; cap no hauria de ser considerat menys important o inferior. Són tots part del nostre món natural i una societat correctament organitzada els ha de respectar tots i donar-los la possibilitat de plena realització. Aquesta és l’única via per tal que la gent es realitzi lliurement com a éssers humans i exerciti la seva identitat. Tots els cercles de casa nostra, el nostre medi natural, formen part inseparable de nosaltres mateixos i són un mitjà per a la nostra identitat humana, Si a l’home se’l priva completament dels diferents aspectes de casa seva, se’l priva se Si mateix, de la seva humanitat. Jo estic per un sistema polític basat en el ciutadà i que reconegui els drets fonamentals, civils i humans, en tota la seva universal validesa, i aplicats amb igualtat: és a dir, que cap membre de cap raça, nació o religió no pot ser dipositari de drets bàsics diferents dels que pertanyen als altres. En altres paraules: sóc partidari del que s’anomena una societat cívica.

Societat cívica. Avui, aquest principi cívic és presentat de vegades com si fos oposat al principi d’afiliació nacional, i es dóna entendre que ignora o suprimeix l’aspecte de la nostra casa representat per la nostra nacionalitat. Això és un malentès barroer del principi esmentat. Ben al contrari, jo estic a favor del principi cívic perquè representa la millor manera per tal que els individus es realitzin i realitzin la seva identitat en tots els cercles de casa seva i perquè frueixin de tot el que pertany al seu món natural i no solament d’alguns dels seus aspectes...

Establir un Estat  sobre qualsevol altre principi que el del civisme -per exemple el principi de la ideologia, la nacionalitat o la religió- significaria fer més important que els altres un aspecte de casa nostra, i, per tant ens reduiria el nostre món natural. I això quasi mai no condueix a res de bo. La major part de les guerres i revolucions, per exemple, van succeir a causa d’aquesta concepció unidimensional de l’Estat. Un Estat basat en la ciutadania que respecti la gent en tots els aspectes del seu món natural, serà un Estat bàsicament pacífic i humà.

Certament no vull, per tant, suprimir la dimensió nacional de la persona humana, o negar-la, o refusar de reconèixer la seva legitimitat i el seu dret a l’autorealització. Simplement rebutjo aquelles nocions polítiques que, en nom de la nacionalitat, pretenen o intenten suprimir altres aspectes de la casa humana, altres aspectes de la humanitat i els drets humans. I em sembla que una societat cívica, del tipus que s’està establint gradualment en els estats democràtics moderns, és justament el tipus de societat que deixa espai a la gent en tot l’espectre del que determina la seva naturalesa, en tots aquells nivells del món natural que constitueixen la seva identitat.

Una societat civil basada en la universalitat deis drets humans és el que millor ens permet realitzar-nos com tot el que som -no solament. membres de la nostra nació, sinó membres de la nostra família, del nostre barri, de la nostra regió, de la nostra església, del nostre collegi professional, del nostre partit polític, del nostre país, de les nostres comunitats supranacionals- i ens permet ser tot això perquè la societat ens tracta principalment com a membres de la raça humana, és a dir, com a poble, com a essers humans singulars, amb una individualitat que troba la seva expressió més primària, més natural i també més universal en el nostre estatut de ciutadans, en la ciutadania en el sentit més ample i més pregon.

La sobirania de la comunitat, la regió, la nació i l’Estat -de fet tota la sobirania superior- es deriva de l’única sobirania genuïna, és a dir, la sobirania humana, que s’expressa políticament en la sobirania cívica”.

I si on ell hi posa “txequitat”, hi posem “catalanitat”?...què tal sonen aquestes reflexions de qui fou l’artífex –com a polític obert i democràtic- de la partició i conseqüent creació de dues nacions o estats diferenciats, a partir de l’antiga Txecoslovàquia, mantenint ben agermanades ambdós nacions, que tenien i tenen les seves característiques pròpies (Txèquia i Eslovàquia)?

  • 0
  • 518

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.