Dijous 18.12.2014
Contact

Un cop d'ull

Robinson Crusoe a casa

La Illa Robinson Crusoe, un espai per a recomençar. Una Utopia?
La Illa Robinson Crusoe, un espai per a recomençar. Una Utopia?

Avui em sento com un Robinson Crusoe a casa meva. I reivindico el dret a la civilització, de la que vull ser hereu. I també exigeixo –potser com una il·lusió- que em deixin en pau, que parin de molestar-me.

Certament la vida s’ha posat molt dura: crisi econòmica - amb la conseqüent crisi moral- , retallades a dojo, el cost de la vida pels núvols, la feina és un bé escàs, i qui en té ha de viure amb dificultats, perquè et demanen molt més a canvi de menys... Em sento maltractat, ningunejat, i això que hi ha gent que està molt pitjor que jo. No dubteu que estic disposat a fer molts sacrificis, però tinc la sensació que estem ja tocant el moll de l’os. Una societat com l’espanyola, amb uns índexs tan elevats d’atur, amb un deute privat i públic estratosfèric és un fracàs espectacular, jo diria que insòlit, fins al punt que l’ètica racional –la que mena al bé comú- podria ben bé portar-nos a concloure la seva dissolució, juntament amb l’organització estatal corresponent, absolutament inútil.

No entenc on anem. Veig que ens anem enfonsant. Un desastre. Les mesures que es prenen pels diferents responsables públics són agressions directes als drets de les persones, i qualsevol argumentació no serveix de res perquè només hi ha la necessitat de gestionar la misèria econòmica. Les mesures que afecten els assalariats púbics i privats, dictades darrerament, per la via del Real Decret-Llei són directament animalades inconstitucionals, que en altres contextos no haguessin prosperat o ni tan sols s’haguessin proposat.

Però la Política amb majúscules ja fa temps que va desaparèixer, i actualment s’ha instal·lat sense preàmbuls en el sectarisme de partit i de grups d’interès. A més, com que l’únic de que interessa – per urgència- es l’economia, el debat sobre els interessos generals s’ha centrat en aspectes com les transferències, la liquiditat, el venciment d’actius financers, i altres elements propis del món de les finances. La gestió pública s’ha convertit aleshores en un exercici de la capacitat per a generar més i més malestar a la ciutadania, que viu en estat permanent de desconfiança i de por.

El profund malestar es dona en les relacions verticals, es a dir, entre la ciutadania i els gestors públics, però també en les relacions horitzontals o interadministratives, com es el cas de Catalunya, espoliada i munyida per l’Administració central fins a les darreres conseqüències, això si, per a glòria insolidària dels territoris del nord peninsular, que van al seu aire amb el concert i el conveni econòmic. Un despropòsit tan gran que sembla que no pugui ser entre gent civilitzada.

Avui em sento com un Robinson Crusoe a casa meva. I reivindico el dret a la civilització, de la que vull ser hereu. I també exigeixo –potser com una il·lusió- que em deixin en pau, que parin de molestar-me. Recordo el “right to be alone” si més no unes hores: prou de notícies negatives, parcials i sense sentit global als mitjans de comunicació, un món exterior que només arriba a l’esfera de la meva privacitat com amenaça permanent, com una obsessió, com una mena de lenta agonia. N’estic fart de tant negativisme informatiu, sovint amb titulars sensacionalistes que a banda de generar por i paràlisi no sé ben bé per a què poden servir.

Observo en tot cas que la crisi econòmica ens està fent perdre de vista els paràmetres de la civilització que són els de la racionalitat. Prou de la imposició de decisions dels mercats, prou del desgavell informatiu dels mitjans de comunicació, prou de l’absència de limitació del poder polític, prou de la manca de respecte als drets humans de les persones. L’Estat de Dret, construït en els darrers dos segles, sembla desaparèixer una mica cada dia. No hi ha drets adquirits, ni seguretat jurídica, ni drets de les persones en el marc d’una estabilitat vital mínima. No tan sols s’està reconfigurant l’anomenat Estat del Benestar. És l’Estat de Dret el que està en perill. Tot està sotmès, sense límits, a la provisionalitat permanent, i als condicionaments de la economia del dia a dia, que ho es absolutament tot.

Una economia que es mostra a base de “retallada per aquí, retallada per allà”. No per plaer sinó per necessitat, en ocasions per manca de liquiditat i en altres per una herència de jutjat de guàrdia. La prima de risc en la ment de tothom. La dictadura dels mercats financers no ens deixa viure. La gestió del dèficit públic esdevé insostenible. La crisi del deute sobirà –qui pogués ser avui sobirà per a gestionar-se el propi deute!-, ens amenaça de mort dia rere dia. Tots aquests factors incideixen a la vida real de les persones, ciutadans i ciutadanes d’aquest Estat que en diem Espanya. I em pregunto un cop més on és la Política - sí, així amb majúscules- , i com pot ser que en el si de la Unió Europea no sigui possible tallar d’una vegada aquesta sagnia lenta però segura de la crisi de l’euro. Hi ha la voluntat real de fer alguna cosa útil? Es impotència? Potser ja n’hi ha prou. Això no és joc sinó una greu responsabilitat de les més altes instàncies estatals i supraestatals. Demano responsabilitats polítiques i jurídiques. És la civilització.

Vull reivindicar el dret a l’esperança. Se’m fa difícil. Em preocupa la joventut d’aquest país, la més preparada de tota la història. Els que ja tenim uns anys i hem viscut sempre sota la cultura de l’austeritat, com ens van ensenyar els pares, notem que la situació actual és una autèntica injustícia. Caldrà tornar als principis i dir que ningú té dret a destruir l’esperança de la gent, de les persones i del país, ni ha fer recular d’aquesta manera els drets bàsics de les persones. Ni els mercats, ni els inversors, ni els poders públics (o impúdics?) estatals o supraestatals (si és que existeixen!). Bon agost. Uf!

  • 1
  • 1210

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.