Dijous 24.07.2014
Contact

Daguerrotips

Catedrals del vi

Celler Cooperatiu del Pinell de Brai
Celler Cooperatiu del Pinell de Brai

Hi havia un afany, que ben poc després seria aixafat pel racionalisme arquitectònic, d’embellir els edificis que també havien de ser funcionals.

Afirmà Jaume Vicens Vives a “Notícia de Catalunya” que el nostre és un país de pagesos. També hi digué, en aquesta mateixa obra, que les múltiples afirmacions que el poble català és essencialment individualista s’han de posar en entredit. En tot cas aquest individualisme hauria sorgit, segons ell, amb el segle XIX i el seu aburgesament. Però el corporativisme català dels segles XIV i XV havien de deixar pòsit per força. Enllà de l’individualisme quedava la capacitat per les accions col·lectives, “les quals haurien pres una altra volada si haguessin estat encoratjades i no pertorbades per un Estat més comprensiu de les veres necessitats del país. Tot i això , només cal repassar la història de les nostres associacions des de fa cent anys per a admetre tot seguit el pes del vessant col·lectivista, agermanador, de l’esperit català”.

El CaixaFòrum ens parla –i ho seguirà fent fins el 14 d’octubre- d’una de les diverses cares d’aquest vessant col·lectivista del nostre país. Es tracta de l’exposició “Cellers. Cooperativisme + Modernisme (1918 – 1923)” que recull els cellers cooperatius que es construïren a Catalunya a principis del segle XX, sota el tret distintiu del modernisme.

De l’arquitectura d’aquests cellers se n’ha parlat molt. Hi ha qui els ha anomenat “catedrals del vi” i és ben cert que van passar a competir, pel que fa a la majestuositat, amb les esglésies parroquials d’allà on foren construïts. Hi havia un afany, que ben poc després seria aixafat pel racionalisme arquitectònic, d’embellir els edificis que també havien de ser funcionals. Encara eren vigents els principis de Vitruvi (I a.C.) que establien que l’edifici havia de complir les funcions de “firmitas” (fermesa), “utilitas” (utilitat) i “venustas” (bellesa). Pensem, per exemple, en la Fàbrica Casaramona, de Josep Puig i Cadafalch o la Granja Viader de Cardedeu, de Manuel Joaquim Raspall.

Aquests cellers es troben, com podem endevinar per les dates, dins d’un modernisme tardà, més sobri i depurat. Però deixant-nos d’estils, que al cap i a la fi són les etiquetes que ens fem i ens desfem per classificar, si un nom destaca per sobre dels altres és el de Cèsar Martinell, que va ser el creador de la majoria d’aquests edificis. Deixeble de Gaudí, va preguntar al mestre si la seva solució constructiva seria la més adient. És veu que el que val pels temples cristians com la SagradaFamília també és pràctic pels temples bàquics, així que la sentència va ser clara: arc de catenària sí. Permetien fer edificis alts, per contenir-hi els dipòsits necessaris, i ben ventilats, per escampar els gasos de la fermentació.

Martinell, de Valls, tenia pinta de “gentleman”, alt i elegant. Però les aparences no ho són tot i, pel que es veu, l’aristocratisme no era el seu fort. Va relacionar-se molt bé amb els pagesos que havia de servir, i això li va ser útil per trobar les idees més eficaces per tal que els camperols poguessin treballar en les millors condicions. Encara avui, els qui exploten aquests cellers, se’n fan creus. Una de les seves obres més celebrades és el Celler Cooperatiu del Pinell de Brai, a la Terra Alta.Un edifici de tres naus que encara avui funciona i –millor!- el deixen visitar. Val la pena aprofitar-ho i enfilar-se sobre els dipòsits. L’olor agra del celler es pot ben confondre amb l’encens i la llum que entra pels finestrals té reminiscències ben gòtiques. Catedral del vi. Però, a més, al Pinell de Brai hi ha un altre element que ens cridarà l’atenció: un fris ceràmic de Xavier Nogués. L’arquitecte Martinell havia visitat les Galeries Laietanes, al celler de les quals hi havia unes pintures murals de Nogués que giraven a l’entorn del tema del vi i que avui es conserven al MNAC. I com és que hi havia un celler en una galeria d’art?. Bé s’havia de fer tertúlia en algun lloc. Martinell va pensar que Nogués havia de representar els seus “borratxets” al seu celler i va ser un dit i fet. Però les rajoles del Pinell de Brai van passar un periple penós, segons ha explicat Cecília Vidal. Els de la junta del celler van voler prescindir-ne perquè tenien dificultats econòmiques. L’arquitecte els va mig enganyar i els va dir que ja les havia encarregat i que això no podia ser. No és que els les volgués engiponar, sinó que estava entusiasmat amb l’obra de Nogués! Tot i així, la mala situació econòmica no aconsellava la ostentació i, de moment, les rajoles van quedar al soterrani, ben resguardades. La llàstima de tot plegat és que Nogués va morir amb la convicció la seva obra s’havia destruït amb la Guerra del 36, perquè no va ser fins al 1949 –vuit anys després de la mort de l’artista- que les rajoles van ser redescobertes i col·locades a l’emplaçament previst. La part bona –que n’hi ha- és que nosaltres sí que les podem veure.

Ara deixant de banda les qüestions constructives i artístiques, és molt interessant el discurs que expressa l’exposició i que té una voluntat metafòrica sobre l’actualitat. Aquells pagesos es van unir per damunt de qualsevol diferència per superar les limitacions del minifundisme i les maltempsades de la fil·loxera, ve a dir-nos l’exposició. Com volent dir... ja ens entenem. 

 

www.andreupujolmas.cat

  • 0
  • 713

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.