Divendres 31.10.2014
Contact

"Esbossos alemanys"

Cal desconfiar d’eslògans simplistes

El Matí Digital

Rèplica a un amable comentarista de l'article "Els malvats alemanys i els pobres sudeuropeus"

Un dels lectors que han tingut la gentilesa de comentar el meu article “Els malvats alemanys i els pobres sudeuropeus” dissenteix radicalment del seu contingut. Hi té tot el dret. Les seves objeccions, però, m’han fet reflexionar sobre com és de fons l’impacte de molts eslogans i titulars dels medis que més tenen de temptadorament convincents que no pas de correctes i que, com més simplistes són, més calen en l’ànim dels lectors o dels oients. El meu amable contradictor, com molts altres catalans, espanyols, grecs, etc. crec, doncs, que s’ha deixat convèncer per arguments que pretesos entesos repeteixen dia a dia. El retret no es pot fer als que s’ho creuen sinó als que ho divulguen sense calibrar les seves paraules prou a fons, i amb la repetició dels seus eslògans simplistes converteixen allò que en principi era una opinió, discutible entre moltes, en una aparent veritat irrecusable. Jo no pretenc, ni molt menys, ser cap expert bregat en els complicadíssims entrecolls de la crisi actual. Intento, però, tant a base d’informacions fidedignes com d’usar una mica de sentit comú, de no acontentar-me amb enunciats que sonen bé i que són aplaudits de seguida, sinó de veure què s‘amaga al darrera de la seva cortina. I això intento amb aquestes línies d’avui.

Les objeccions del meu comentarista són, bàsicament, tres: a) els alemanys només ens imposen retallades; b) el que calen són polítiques de creixement, i c) cal devaluar l’euro i Alemanya és l‘ùnic país a qui això no interessa. Encara hi hauria pogut afegir un més dels eslògans corrents: que mentres els països en crisi han de pagar uns interessos elevats pels crèdits, Alemanya gairebé els té de franc i s’aprofita de la dissort dels altres. Mirem-nos-ho tot amb lupa.

Una primera consideració: els catalans posem el crit al cel, amb tota la raó, perquè amb els diners que ens obliguen a cedir es paguen obres faraòniques, la inflació burocràtica de l’estat i d’algunes aurtonomies (Catalunya: un 13,7 % de funcionaris públics; mitjana espanyola: un 18,6 %; Extremadura: un 32,5 %!) i perquè creiem que amb el fruit de les nostres suors altres es donen la gran vida. Per què ens hem d’estranyar, precisament nosaltres,  que els alemanys (i no pas ells sols!) no vulguin pagar les disbauxes i el caos econòmic dels països en crisi si aquests no comencen ells mateixos a voler posar-hi remei i no sols de paraula sinó amb fets durs, concrets i comprovables?

Tothom espera que Alemanya pagui i calli, i oblida que en realitat l’estat alemany té tan pocs diners com els altres i està endeutat amb un bilió i mig d’euros. Totes les seves aportacions als fons europeus de rescat siginifiquen un nou endeutament adicional de proporcions gegantines. La diferència amb altres és que la seva potència econòmica, aconseguida amb molts anys de treball dur del poble, de les empreses i dels governs, fa que els acreedors confiïn (amb raó) en la seva capacitat d’honorar el pagament dels crèdits quan arriba l’hora, cosa que no passa actualment amb Grècia, Itàlia o Espanya. La pretesa “imposició” alemanya és la seva comprensible negativa a llançar més diners a un pou sense fons en el que al final caigui ella mateixa.

Aquesta “imposició” es tradueix en retallades que fan mal. Però diguem-ne retallades o diguem-ne política d’austeritat, aquestes són una premisa imprescindible sense la qual tampoc funcionaria cap política de creixement, però això ens ho mirarem més avall. Precisem-ho: les retallades són inevitables i no se’n pot escapar ningú que esperi que altres l’ajudin. Ara bé, allò que si que és discutible és com i on es fan aquestes retallades. I si es fan malament no en tenen cap culpa els alemanys, sinó els governs que no tenen prou valor ni prou encert per fer les que caldrien i evitar-ne algunes o aminorar-les amb una política millor. Què passa a Espanya, que és l’exemple que toca els nostres lectors més de prop? Les retallades més grosses es carreguen al damunt de les autonomies (sanitat, educació, cultura,etc.) per tal d‘afeblir-les  i poder recentralitzar l’estat, però no es toca l’excés de burocrácia que comporta la duplicitat de funcions que representen els delegats i les oficines del govern central a tots els territoris autonòmics. La retallada de sous dels funcionaris que ha hagut de fer la Generalitat (posada per Madrid entre l‘espasa i la paret) no la fa el govern central o la fa amb molt menys rigor del que caldria, i mentres les retallades fan mal a la butxaca de la gent del poble, se segueixen construint AVES innecessaris, es manté la possible candidatura de Madrid a unes futures olimpiades, etc. etc. I l’actuació de la política a Grécia o a Itàlia no és millor que a Espanya.

Pel que fa a l’aparent avantatge dels alemanys pel que fa als baixos o nuls interessos que ha de pagar per a obtenir diners als mercats financers (conseqüència d’una confiança dels mercats, que no tenen en aquells que tenen la ma foradada), aquell té desavantatges seriosos col·laterals dels que a fora ningú no parla. La baixíssima rendibilitat dels emprèstits a interés fixe, tant de l’estat com dels bancs, origina, entre altres, un greu problema tant per a les assegurances de vida, com a per als fons de pensió supletòria que tenen moltíssimes empreses alemanyes per als seus treballadors i que està format primordialment per aquesta mena de títols. Tots dos sectors es basen, per poder acomplir la seva missió, en una taxa d’interès que asseguri una mínima rendibilitat que permeti atendre els compromisos adquirits. Una llarga tongada d’interessos baixíssims o nuls, obligaria primer a usar el capital per fer front als pagaments i molt aviat a rescindir tots els contractes amb assegurats i treballadors, que es trobarien sense una base essencial amb la que compten per fer front a les despeses de la seva vellesa. Tot té, doncs, una cara i una creu i, en aquest cas, la creu afecta a molts milions d’alemanys.

Anem ara a les polítiques de creixement que calen. Que una política d’austeritat sense una de creixement que la complementi pot ofegar els països que la facin és veritat i ho accepta tothom. Però si burxem una mica i mirem d’omplir l’enunciat amb una mica de lletra menuda veurem també aquí que el resultat no correspondrá als eslògans dels que busquen solucions fàcils.

Els que demanen pel seu país una política de creixement, ho identifiquen sovint (no sempre, però gairebé) amb més ajudes econòmiques de fora que facin possible allò on els mitjans del país no hi arriben. I aquesta és una premisa falsa. Si l’economia d’un país no creix (deixant de banda la part que vingui d‘una baixa conjuntural mundial) és gairebé sempre perquè hi ha factors interns que ho impideixen i sense solucionar aquests problemes interns tota ajuda exterior es malbaratarà com l’aigua d’una regadora a la sorra d’un desert.

La solució dels obstacles interns al creixement no són ni tan sols un problema de diners, sinó de reformes estructurals i legals, d’un ús racional dels recursos existents i de fer obrir molts compartiments estancs amb els que interessos corporativistes o nacionalistes (en la pitjor acepció d’aquest mot) ofeguen noves possibles iniciatives socials o empressarials. Només, i sense cap pretensió de ser exhaustiu, un parell d’exemples del “trio de la benzina”, Grècia, Itàlia i Espanya. Deixo de banda Irlanda que ja està sortint del pou, i Portugal que treballa molt seriosament i ja comença a poder treballar amb els mercats financers normals.

A Grècia, els governs i els partits només s’han preocupat, anys i anys, de col·locar la seva respectiva clientela a llocs de l’administració pública, calguessin aquests o no, i no han fet res o massa poc per a augmentar la base productiva del país. El resultat és una falta absoluta de competivitat internacional, i una administració hipertròfica que no té ni la decència de funcionar amb un mínim d’eficiència. Quan va esclatar la crisi amb tota la seva força, l’estat grec no sabia del cert quants funcionaris tenia, ni quants bens immobles eren propietat de l’estat. Es pagava la pensió de jubilació, des de feia anys, a més de cent mil persones que ja feia temps que eren mortes, i els pocs expedients que s’obrien contra gent que defraudava qüantitats grosses al fisc, els enterrava al calaix una justícia corrupta fins que els delictes prescrivien i els defraudadors no havien de pagar ni un cèntim (això, per cert, també passava a Itàlia).

A Itàlia, una política laboral forçada per la inflexibilitat ideològica d’uns sindicats que no volien saber res de combinar la seva lluita pels treballadors amb un pragmatisme que fes possible la sostenibilitat dels llocs de treball, carrega aquelles empreses que tenen més de 15 treballadors amb un encotillament de mesures que sovint ofega tota possibilitat de desenvolupament competitiu. El resultat és que la immensa majoria de les empreses italianes, quan arriben als 15 treballadors, aturen el seu esforç, encara que poguessin creixer més i crear més llocs de treball. Aquest exèrcit d’empreses petites, mancat de la força necessária, s’ha de limitar al mercat nacional. I així Itàlia frena la internacionalització de la seva indústria i frena les pròpies possibilitats de creixement. Afegim-hi que el funcionament dels jutjats italians és catastròfic, i processos, com l’ampliació o la insolvéncia d’una empresa poden arribar a durar de quatre a cinc anys. En aquestes condicions, decisions urgents empresarials es fan difícils o sovint impossibles.

A Espanya ja sabem el que passa. Una empresa que, amb les conexions precises amb l’interior del país, seria una empenta enorme per tot l’estat com és el célebre corredor ferroviari mediterrani és boicotejat en detriment del creixement econòmic de tota la costa mediterrània des de Portbou fins a Algecires, i s’aboquen milers de milions a aeroports innecessaris i a linies d’AVE en la que s’hi perden gairebé tants diners com els que han costat. No parlaré d’altres exemples que tothom coneix dels que a la nostra premsa s’ha parlat sovint.

Tot plegat ens porta a una única conclusió lògica: engegar un plan de creixement amb diners de fora, sense corregir abans aquestes greus deformacions de l’estat, només portaria a dilapidar els diners nous igual que els vells; a fer més ponts fantasmes al mig de descampats on no s’hi veu cap carretera ni feta ni començada, carreteres que van d’enlloc a enlloc, fer treballar gent durant poc temps en mesures superficials i transitòries que només són foc d’encenalls sense cap fruit pel futur, etc.etc.

Per això no podem demanar als alemanys que paguin més quartos (que no tenen!) per fer créixer el nostre país, si abans no posem aquest en ordre. I de moment ni en Rajoy, ni en Monti, ni en Samaràs fan gaires mèrits com a possibles salvadors de les pátries respectives.

I pel que fa a una possible devaluació forta de l’euro (una primera i relativa ja s’ha produït), que  facilités més les exportacions, d’una banda no solucionaria ni els problemes intrínsecs que he exposat fins ara ni seria prou per tornar la confiança dels mercats financers i acabar amb les dificultats dels estats i de les empreses. I d’altra banda portaria problemes encara més greus. L’encariment de les imprescindibles importacions de combustible, podria arribar a anul·lar l’augment de competivitat que hagués portat la devaluació. I a més, la devaluació significaria forçosament una elevada inflació als països amb moneda devaluada i representaria una pérdua essencial, tant del valor dels estalvis de tota la població, com del poder adquisitiu dels sous, que no podrien apujar-se prou si hom no volia perdre els pretesos “avantatges” de la devaluació.

Què cal fer, doncs? Una sol·lució perfecte no la té ningú. Però no és aventurat de suposar, crec jo, que una acció decidida d’un govern de reparar de debò tots els desperfectes de polítiques equivocades en les desenes anteriors, d’actuar amb un pragmatisme real i amb una gestió transparent, crearia un clima de suficient confiança que fes possible (amb les ajudes que llavors serien justificades) sortir poc a poc del pou. Ni en el cas més òptim no seria cap procés curt, però seria el més positiu. En aquests moments, però, sembla que ideologies arnades, partidismes personals i interessos creats de grups egoïstes són, encara els que manen a tot arreu. Per lluitar-hi en contra, cal que els ciutadans desconfiïn, com he dit al principi, dels eslògans simplistes que ens freguen cada dia pel nas. I que a les urnes, quan toqui, el nostre vot no estigui influenciat per discursos estereotipats, sinó perquè ens haguem fixat molt no en què han dit sinó en què han fet, els senyors que ens el demanin. I no diem tants penjaments dels pobres alemanys. Sense el fre que ells posen a les rodes, ens estimbaríem tots.

  • 5
  • 568
  • #1 Vitalis
      17:33

    En principi estic d'acord amb l'anàlisi fet de la situació, crec que tots els tòpics són certs, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i que s'ha invertit malament, molt malament, etc. Però crec que el principal problema a què s'enfronta aquest país és el de l'atur, i com es soluciona aquest problema que està causant tant patiment a tantes famílies?, Evidentment amb polítiques de creixement. La dependència del petroli és certa i que els índexs inflacionistes augmentarien també, però els països emergents com els asiàtics o sud-americans no depenen també del petroli?. Aquesta crisi l'ha provocat el capitalisme pur i dur, que significa aconseguir majors beneficis per a les empreses, per això han traslladat la producció a països emergents i també costa d'entendre els alts índexs especulatius d'aquests anomenats bancs d'inversió en mans de jueus. Dies enrere Argentina va nacionalitzar uns pous de REPSOL i no ha passat res, ja gairebé ningú ho recorda. A lo millor seria convenient retrocedir a altres èpoques i començar a aplicar polítiques més rígides i conservadores que protegeixin la producció nacional i estabilitzin a una classe mitjana.   Potser és un raonament simplista, però crec que mentre que en el món no es redueixin les diferències socials (rics-pobres, siguin estats o persones), aquest món seguirà tenint molt que desitjar.

  • #2 FERRAN CATARINEU (Sant Celoni)
      14:12

    Absolutament d'acord.

  • #3 FERRAN CATARINEU (Sant Celoni)
      14:12

    Absolutament d'acord.

  • #4 FERRAN CATARINEU (Sant Celoni)
      14:12

    Absolutament d'acord.

  • #5 Salvador Mas
      20:14

    Barretada pel magnífic artícle!

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.