Dissabte 19.04.2014
Contact

El vermut

Els perquès d’una jornada inoblidable

Manifestació de l'11 de Setembre, a l'alçada de Passeig de Gràcia/Gran Via
Manifestació de l'11 de Setembre, a l'alçada de Passeig de Gràcia/Gran Via

l’emergència d’aquest clam independentista és el més important del que haurem d’explicar als catalans del futur.

Poruc de mena com sóc, em feia por llegir un mes abans de celebrar-se la manifestació de la Diada, l’adjectiu “històric”. De ben segur que pels que hi érem, serà molt més que històric. Jo diria, parafrasejant algun dels mestres, que ha estat una jornada inoblidable. Una jornada que haurem d’explicar als catalans del futur. Per mi, però, la gran transcendència de l’11 de Setembre de 2012 no recaurà en les xifres, a priori, esborronadores. Ni tampoc en el col·lapse generalitzat del centre de Barcelona, sinònim d’una concentració de gent major de la que les avingudes de l’Eixample i de la posterior Via Laietana poden deglutir. Des del meu punt de vista, el que converteix aquest dia en un jorn memorable i absolutament cabdal pel nostre futur, són quatre raons:

Més que circumscriure l’èxit, que pot fer-se, a les tres hores llargues de manifestació, cal tenir present una visió global d’un dia llarg, amb un munt de detalls previs. L’èxit de vendes d’estelades –esgotades a tot arreu–, l’ambient festiu, alegre, cívic i republicà en la seva millor accepció que es respirava a Barcelona (i que deuria ser molt semblant a aquell de farigola florida que recordava Joan Sales o la llum que notà la Colometa, el 14 d’abril, la complicitat amb la gent, el goig de caminar per la ciutat, l’extraordinària diversitat de la gent, hores abans feia el ple per un record memorable. Fins i tot diria que, particularment, emociona més recordar aquella Barcelona que es preparava per un moment  gairebé epifànic, que no pas el moment concret en que érem a Passeig de Gràcia, sense moure’ns un mil·límetre.

La manifestació ha estat convocada i encapçalada amb un lema explícitament independentista. Fins ara, l’independentisme podia trobar-se implícit en les diferents perífrasis usades en d’altres convocatòries –“Som una nació i tenim el dret a decidir” convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir el 18 de febrer de 2006; “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”, 1 de desembre de 2007 i “Som una nació, nosaltres decidim”, 10 de juliol de 2010”– però no era exclusiu i explícit. Aquesta jornada, per més que s’hi encaparressin alguns líders polítics, era inequívocament sobiranista, reclamava un Estat dins d’Europa – d’aquí que l’europeisme, més enllà de les banderes europees que s’hi trobaven, fos, aquesta vegada, l’implícit – i no admetia vacil·lacions.

La imatge, tant important en la cultura de la fotografia digital, del fotògraf d’smartphone, d’instagramers i de mitjans amb profusió de tractament fotogràfic de l’actualitat, també ha estat distinta. Per primera vegada a la història de la reivindicació catalanista – de la Solidaritat que recordàvem en l’article anterior fins al 10-J – la simbologia ha estat el màxim d’unitària possible, trencant el tòpic de l’eterna desunió dels catalans. Com dèiem, les estelades s’han esgotat a totes les botigues de teixits, basars, paradetes del rotllo i entitats de la causa. I això s’ha vist clar en la foto fixa de la manifestació. Al carrer, pràcticament tot han estat estelades: Les quatre barres de la bandera catalana, l’estel blanc sobre fons blau (tot i l’origen cubà, una dotzena part de la bandera europea, per cert). Algunes d’aquestes estelades, noves i acabades de comprar. Moltes, de persones que mai s’haguessin cregut brandant un símbol, antigament clos als ambients més combatius, més juvenils o més desbridats. Avui, l’estelada representa quelcom que la majoria dels assistents a la manifestació comparteixen. Atenció, doncs, amb l’evolució dels símbols i l’apreciació dels mateixos entre la població. Sempre he cregut –com Ballester, l’inventor de la bandera independentista–, que la senyera del Casal de Barcelona ha de ser la bandera oficial de l’estat català. L’estelada, en el sentit de la manifestació d’avui, ni rivalitza ni substitueix a una senyera molt present. Però ningú pot negar que, juntament amb les quatre barres avui és un símbol que ofereix gran consens i que no espanta a ningú. Atenció, també, a l’esllanguiment d’altra simbologia no tan arrelada o amb molt menys consens: Estelades d’estel roig, creus de Sant Jordi, etc. Potser s’ha acabat una certa policromia heterogènia, fruit, potser, del joc d’ambigüitat, sobreentesos, sentits implícits, etc. de la política catalana en general, i del nacionalisme / sobiranisme / independentisme, en particular

L’estelada, avui, simbolitza el clam independentista que ningú pot negar que s’ha produït a Barcelona. I l’emergència d’aquest clam és el més important del que hem viscut i del que haurem d’explicar d’aquesta jornada irrepetible i inoblidable, als catalans que vindran. L’11 de Setembre de 2012 ha estat un acte d’afirmació independentista que no és de cap manera provable que sigui reversible. Creients, militants, convençuts, desil·lusionats amb d’altres opcions, nouvinguts a l’independentisme, etc. avui, tots junts, han fet un pas endavant. Com deia també en l’article anterior, durant anys el consens catalanista fou el de l’Assemblea de Catalunya que es resumia, a banda de en Llibertat i en Amnistia, en Estatut d’Autonomia. És a dir, el gruix del catalanisme polític –del socialisme federalitzant a l’independentisme pragmàtic, passant per tots els matisos de nacionalistes, autodeterministes i el que es va conèixer més tard com a sobiranistes– creien necessari provar o trobar algun tipus de fórmula per tal que Catalunya es trobés bé com a nació dins d’una Espanya plural. La utilíssima manifestació del 10-J va cantar les absoltes a aquesta quimera, però encara no va ser capaç de compondre un nou consens. Avui, el nou consens del catalanisme polític s’expressa en l’esperit de la manifestació d’ahir. Un esperit que, com ja hem dit, ja no és ni vague, ni difús ni interpretable de múltiples maneres. A més, l’absoluta heterogeneïtat dels dos milions, segons l’ANC, o el milió i mig, segons el Departament d’Interior, de manifestants permet considerar aquest nounat consens com prou ampli per bastir majories i, sobreposant-se a tots els fracassos i disgustos històrics, construir un nou futur. Com a conseqüència, tots aquells que rebutgin, ridiculitzin, tergiversin, foragitin, combatin o obviïn aquest nou consens del catalanisme polític a l’entorn de l’estat propi –més enllà de la presència física a la manifestació– se’ls podrà considerar fora del catalanisme polític, més enllà que maldin per considerar-se’n, encara. El problema no serà de la nova majoria, si no d’ells. Podien haver escollit un altre senda.

Ahir vam viure una jornada inoblidable. Ara va de debò.

  • 1
  • 1114
  • #1 MARC
      16:23

    Una de les grans novetats d'aquesta manifestació és que la independència fa un pas decidit cap a la centralitat política a Catalunya.

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.