Dilluns 26.06.2017
Contact

Cruïlla a l'Euromed

Rendir-se i lliurar la llengua

Només la societat civil denuncia les injustícies perpetrades contra els valencianoparlants
Només la societat civil denuncia les injustícies perpetrades contra els valencianoparlants

Aquest país on pots anar a presó per parlar els mots de la terra

Passen deu minuts de les cinc de la vesprada i mires d’afanyar-te perquè fas una mica tard per arreplegar el xiquet, que ix de l’escola. És el camí de cada dia, voltant la redona de l’entrada d’Almassora. Quan hi aplegues, però, pressents que hui tot serà més complicat. T’hi espera la “pareca” dels acudits que Pep Gimeno “Botifarra” explica que li explicaven els “güelos” de la Costera. Quan te’ls trobes de debò, però, ni que siga en un “control rutinari”, ja no fan tanta gràcia. Per bé que ara no porten tricorni, aquell verd tètric i militar dels pantalons encara espanta, i les ulleres fosques rememoren les fotografies que portem gravades a garrot en la memòria, les dels més grans sàtrapes del segle XX hispànic. Potser busquen algú, de l’ETA o dels islamistes, que diuen que són entre nosaltres. Fas tard i no vols problemes, però ets conscient que trobar-te amb “l’autoritat” te'n suposarà un, tot i que de tan gros no l'imaginaries mai. T’aturen i et saluden amb la mateixa cara de pomes agres que fotrien si et fuetejaren. El fill a la porta de l’escola, la vesprada farcida de feina pendent, només vols passar i continuar, i dubtes si ajupir-te davant una presència que saps amenaçant. Però finalment ho engegues tot a fer la mà i decideixes mantindre’t dret, per respecte a tu mateix i al fill que saps que haurà d’esperar, qui sap quant, a escola. Bellugues el cap, esguardes l’agent i contestes amb un somriure lleuger: “Bon dia, què hi ha?”. És llavors quan es desferma en l’interior d’aquell peó de les vísceres més sinistres de l’Estat una ira impossible d’assimilar per qui no ha combregat mai amb els ideals imperials de l’Espanya eterna, una ira amb la que som incapaços d’empatitzar: “¡A mí me hablas en español, que estamos en España!”

Tanta violència intrínseca a les esquerpes paraules de “l’autoritat” aconsegueix el seu objectiu: col·lapsar-te. Mentre et demanen –d’aquella manera- la documentació, els nervis comencen a engarrotar-te, perds la noció del temps i de l’espai, bufes un alcoholímetre perquè després denuncien que t’hi vas negar, et fan eixir del cotxe, amb l’armilla reflectant, que la portes, o no, més tard diran que no, com de segur que ja no portes el cinturó cordat, és clar que ja no seus dins del cotxe. Tot és confús, trist, humiliant, i la primera llàgrima comença a relliscar, molt a poc a poc, galta avall, mentre t’aferres a l’últim baluard de dignitat que no penses amollar: la llengua, la dels pares, la dels avis, la dels besavis, la dels rebesavis que han conreat les terres que t’envolten des de fa gairebé vuit segles. I només ets conscient que contestes en valencià, a cada pregunta, a cada provocació, mentre la còlera envaeix aquella ‘pareca’ d’ocupants de la impunitat. Mentrimentres, un d’ells escriu i escriu sense parar, omplint butlletes de multes per qui sap quines infraccions. Per negar-te a fer el control d’alcoholèmia –a les cinc de la vesprada i anant a arreplegar el fill!-, per no portar el cinturó de seguretat ni l’armilla. Tant fa! Podrien haver al·legat que no havies cedit el pas a l’entrada de la redona, o que els havies insultat. Al cap i a la fi, ells són “l’autoritat”.

Llavors mires de tranquil·litzar-te una mica, ja està fet, però et convences a tu mateix que això no pot restar així, que ho denunciaràs. A l’endemà t’acusaran de catalanista. Cap blaver rellevant no eixirà a defensar-te, perquè ja se sap que aquestes coses no els passen, als blavers, que són molt educats, tan ben educats en la submissió a Espanya. Ni esperes que cap dirigent de la Generalitat aixeque una paraula mínima de denúncia, en defensa de qui ha defensat en primera persona l´ús de la principal “senya d’identitat valenciana”. És en aquest punt que entens per primera vegada per què tantes voltes t’havien acusat de ser còmplice d’ETA, de ser ETA. Ja saps el que esperaven de tu: rendir-te i lliurar les armes, lliurar la llengua. N’estàs convençut sense arribar a ser conscient que el cas és més pervers encara. Ja els va bé que hi haja una ETA, per tancar files i criminalitzar tota dissidència. Com no volen que claudique ETA, tampoc no volen que claudiques tu, que els parles en castellà, perquè si ho feres perdrien l’oportunitat d’humiliar-te, de venjar-se d’aquesta Catalunya que se’ls escapa, de vomitar el seu odi contra la catalanitat pel cantó de la baula més febla de la via de la llibertat, la dels valencians.

Arriba un tercer agent, el d’atestats, que sembla més comprensiu. Marxa la ‘pareca’ d’esbirros del règim, però hi resten les multes que el nou agent no pot, diu, anul·lar. Totes tres multes sumen mil euros i tots els punts del carnet, una coincidència ben curiosa. El tarannà diferent del guàrdia d’atestats et fa pensar que tal volta és una qüestió de persones, de la sorruderia autoritària dels nostàlgics del passat. Repeteixes el control d’alcoholèmia, i de drogues si en cal, no siga cas que després encara t’acusen d’amagar alguna cosa. A més a més, comptes amb el testimoni del tercer agent. La justícia et donarà la raó, no hi ha cap mena de dubte davant un cas tan flagrant. A les poques setmanes el jutge t’absoldrà i, a més a més, iniciaràs un plet contra els agents per denúncies falses, i n’exigiràs la inhabilitació o, si més no, un càstig exemplar. No debades, vivim sota l’empara de quelcom paregut a una democràcia. Malgrat l’atac d’ansietat, assoleixes una mica de pau, per fi. Així serà.

Innocentment ignores que després que la justícia faça la feina arribarà el fiscal –de l’Estat- a posar les coses en –el seu- ordre. El fiscal i el nou jutge que ha de resoldre el recurs sí que saben per a qui juguen: tenim un acusat que es nega a fer el control d’alcoholèmia i alhora s’entesta a parlar en valencià. Conclusió: ha muntat un guirigall per endarrerir el control i reduir el nivell d’alcohol en la sang. Condemna de sis mesos de presó per delicte penal de desobediència a l’autoritat. Però tu això no ho saps, encara. Portes tres hores aturat en aquella redona d’Almassora i només frises perquè arribe el moment de poder fotre el camp i arreplegar el fill que espera des de no sap quan, ignorant que acaben de convertir son pare en un criminal per parlar la llengua amb la que, no feia tant, el bressolava cada nit.

PS: Durant anys, han estat molts els valencians als que, després de ser víctimes d’alguna agressió, els han fet sentir delinqüents pel tracte rebut pels cossos de seguretat de l’Estat en complimentar la denúncia corresponent. Aquesta narració dels fets ocorreguts al ciutadà Carles Mateu a Almassora no té en compte la versió dels guàrdies civils, fa molt de temps que van perdre cap mena de credibilitat al País Valencià, si és que mai n’han tingut. La narració respon més aviat a una visió personal dels fets, la d’un entre tants valencians que hem copsat en algun moment l’espurna de l’odi en la mirada de “l’autoritat” per l’únic fet de parlar-li en valencià.  

  • 2
  • 1022
  • #1 fidel
      16:23

    Un exemple més de la manca de respecte i lleialtat envers el que no és castellà. Tenim una estructura d'Estat que no protegeix el patrimoni lingüístic sinó que hi juga en contra.On és la lleialtat del PP i del PSOE que tant reclamen a partits, ciutadans i institucions?.

  • #2 Àngels Folch
      12:47

    Quina magnífica descripció del que hem de viure i patir pel fet de ser valencians o catalans! El que patim és persecució i odi pel fet de ser el que som. D'això a tot el món en diuen xenofòbia i racisme. Som víctimes de la xenofòbi i del racisme de tot un Estat.