Dimecres 13.12.2017
Contact

Cruïlla a l'Euromed

Max Cahner, l’amic dels valencians

Max Cahner (1936-2013)
Max Cahner (1936-2013)

El mur de la desconeixença començava a esquerdar-se, i de retruc anys i panys de prejudicis entre valencians i catalans

El vaig entrevistar per primer vegada l’any 2003 per al documental Del Roig al Blau. Era l’únic català que participava en aquesta pel·lícula sobre la transició valenciana, segurament perquè al Principat ningú com ell coneixia Joan Fuster i la colla de joves universitaris fusterians dels anys 60 que va impulsar la reivindicació de l’Estatut al País Valencià. Ens vam trobar en un semisoterrani de l’Eixample barceloní, folrat de llibres pels quatre cantons, que il·lustrava com cap altre lloc la vida d’un home obsedit per la cultura d’aquest país. Vestia una mica a l’antiga, i immediatament vaig tindre la sensació d’estar davant del model de català noucentista que havia anat descobrint a través de diferents lectures durant els darrers anys. Serè, tranquil, amb un to de veu baix, representava l’arquetip dels amics catalans de Fuster, més aviat esquerp i gens propens als escarafalls, ja siguen els montserratins –dels que formava part- o els cotoners, entre els que destacava Joaquim Maluquer com a amistat del suecà. Els amics catalans poc tenien a veure amb la colla de les tertúlies de València. La discreció introvertida d’aquell home que seia davant meu grinyolava en contacte amb l’exuberància ostentosa d’un Vicent Ventura. Però tots compartien un mínim comú denominador: el compromís amb un país que anava de Salses a Guardamar.

Tanmateix això que ara pot semblar tan obvi, no ho era, ni de bon tros, el 1954, quan un jove valencià de 31 anys va visitar Barcelona enmig d’una expectació inèdita entre els reduïts cercles del catalanisme cultural de la ciutat. En aquell temps, a la Universitat de Barcelona hi havia un estudiant de 17 anys, amb origen jueu francoalemany per part de pare i madrileny per part de mare, que maldava per trobar lligams amb un país i una llengua que havia fet seus. Havia llegit articles d’aquell valencià a les revistes de l’exili mexicà i quan es va assabentar de la visita –a través de l’Albert Manent, que era amic de la facultat- no dubtà a acostar-se a la tertúlia que es va organitzar al casalot fastuós d’Oriol Folch i Camarasa, al carrer d’Ausiàs March. És ací on va nàixer una amistat de gairebé quaranta anys entre Joan Fuster i Max Cahner, que es demanava com aquell s’havia fixat tan especialment en un nen de 17 anys que gairebé no havia fet res encara, potser per la seua joventut o per l’origen germànic, o segurament per les immenses ganes de fer coses i la claredat amb què assumia que el país anava molt més enllà del Sènia. El 1958, Max Cahner presentà a Fuster la seua parella, la jove historiadora Eulàlia Duran, a qui havia advertit que coneixeria un valencià que no semblava valencià, perquè aleshores tothom se’n fotia, dels xes, extravertits i cridaners. Duran es trobà amb un personatge que descriuria com a polit i circumspecte, que esmicolava l’estereotip, tot i que Fuster sempre faria broma d’aquella imatge que li va restar gravada en la memòria, d’aquella jove parelleta que arribava agafada de la mà com si foren uns col·legials. El mur de la desconeixença començava es esquerdar-se, i de retruc anys i panys de prejudicis entre valencians i catalans, agreujats per un règim opressor.

Cahner i Duran esdevingueren, juntament amb Maluquer, els grans amfitrions de Fuster a Barcelona, i alhora visitaven sovint l’assagista a Sueca, on es dedicaven a parlar sobre empreses bibliogràfiques –que a vegades fracassaven econòmicament però que sempre encertaven en els continguts-, sobre llibres en general i sobre el país en la seua totalitat. Per inaugurar l’aventura editorial d’Edicions 62, Cahner encoratjà Fuster per compilar, negre sobre blanc, totes aquelles idees que el suecà exposava amb tanta clarividència en multitud de converses i articles. Després de dos mesos de redacció, Fuster enllestia Nosaltres els valencians, el llibre sobre història, economia, política i societat del País Valencià més influent dels darrers 50 anys.

L’any 2007 vaig tornar a entrevistar Max Cahner, aquesta vegada per al documental biogràfic de l’amic, Ser Joan Fuster, 15 anys després de la seua mort. El vaig trobar molt deteriorat, amb dificultats cognitives i d’expressió, malgrat que acabava de complir 70 anys. Vaig tindre la sensació que, com Fuster, se’ns apagava massa jove. Tot i així recuperàrem la conversa sobre aquells anys, les darreres dues dècades del franquisme, que havien viscut amb tant d’ímpetu i tantes ganes de construir. Retornàrem a aquelles expedicions d’universitaris valencians de principis de la dècada de 1960, que Cahner impulsava i finançava en part, i que Fuster organitzava des de València. Els portaven a descobrir un país amagat, a Montserrat i a Andorra, per alimentar l’esperança d’un futur diferent. No cal dir que els mostraven un país idíl·lic, allunyat del real del franquisme, però possible, al cap i a la fi. Per allà passaren, entre molts altres, Lluís Aracil, Joan Francesc Mira o Eliseu Climent, a qui Cahner va acollir a sa casa en el primer viatge i amb qui va encetar una altra relació d’amistat i complicitat que ha durat fins hui. Tots plegats feren una feina d’obertura de ments que va experimentar el moment climàtic en els anys de la transició, amb tots els èxits i frustracions que hi vulguem reconèixer. Lluís Llach explicava que llavors, encara amb una censura angoixant, el grans poetes i intel·lectuals s’adonaren que la Cançó –que tenia una capacitat de convocatòria extraordinària- podia vehicular un contingent d’idees adreçat a les masses del país. És aleshores que es posaren “al servei” d’aquest moviment musical. Caldria afegir-hi, però, que és gràcies a la tasca de personalitats com Max Cahner en la creació d’infraestructures culturals, que els grans pensadors i creadors com Joan Fuster van trobar l’espai per poder expressar-se i bastir obres tan immenses com la de l’assagista de Sueca. Tots plegats van engegar un feina que arriba fins a l’actualitat, sense solució de continuïtat.

Sovint reflexione sobre una conversa que vaig mantindre fa un temps amb el politòleg Jordi Muñoz en la que em deia que la nostra generació és la primera que ha viscut els Països Catalans amb normalitat dins del que permet el context de l’Estat espanyol. La millora de les infraestructures ha afavorit la mobilitat. Anar a Catalunya ha deixat de ser una aventura d’iniciació. Molts valencians han estudiat a universitats catalanes, i l’allau de mestres al Principat –i a les Illes!- ha culminat el procés de normalització. Som molts els que hem fet vida indistintament al nord i al sud del Sènia, els valencians que hem establert relacions amb catalans en un plànol d’igualtat absoluta. Ells ens han mostrat els racons de Catalunya i  han descobert, en companyia nostra, el castell de Xàtiva, el Palau dels Borja de Gandia i el Monestir de Santa Maria de la Valldigna, amb la mateixa intensitat que la primera vegada que van visitar Montserrat o el Monestir de Ripoll. Parlem sobre llengua i debatem sobre les necessitats del país, al nord i al sud, i compartim plegats les manifestacions de l’11 de Setembre i del 25 d’Abril, així com l’actualitat política d’un costat i l’altre de la frontera administrativa. Ens relacionem amb normalitat en la nostra catalanitat compartida, i ens enriquim amb la nostra diversitat en tant que catalans, valencians o balears. I tot això li ho devem a personalitats que, com Max Cahner, fa 60 anys van decidir enderrocar el mur i fer-se amics dels valencians.

  • 1
  • 2124