Dijous 23.03.2017
Contact

Cruïlla a l'Euromed

“Operación Palace” i l’alfabetització audiovisual

Jordi Évole ha sacsejat l'audiència amb el fals documental sobre el 23F
Jordi Évole ha sacsejat l'audiència amb el fals documental sobre el 23F

Davant el ridícul íntim que molts espectadors van haver de sentir, la reacció majoritària va ser d’ira, tot defugint l’autocrítica

Si alguna cosa ha demostrat amb escreix Jordi Évole és la seua capacitat per deixar a la vista les vergonyes de la nostra societat. En clau valenciana ja ho va aconseguir amb el programa sobre l’accident del metro, deixant en evidència la manca de múscul cívic d’una societat anestesiada. I, més encara, amb la famosa escena de “l’escrache” televisat a Juan Contino en forma de dard enverinat contra la nostra consciència com a col·lectivitat: aquest personatge de tan dubtosa moralitat l’hem posat a la poltrona legislatura rere legislatura.

Diumenge ho va tornar a fer amb el fals documental “Operación Palace”, quan les xarxes començaren a bullir amb una dominant: la indignació. Molts es dolien d’una suposada credibilitat perduda, tot obviant que la credibilitat es perd quan es renuncia a l’honestedat professional en favor d’interessos -sovint amagats- polítics i/o econòmics. D’altres brandaven un dels conceptes més maltractats de l’era de la comunicació: la manipulació. Entenent que el feien servir en sentit pejoratiu, caldria puntualitzar que la manipulació es produeix quan es fa servir la trampa argumentativa pels mateixos interessos abans esmentats. Ni una cosa ni l’altra semblen evidenciar-se en l’especial del 23F de Jordi Évole.

El fals documental era palès des del minut u, quan tot un ventall de polítics i periodistes de primera fila començaven a lligar un discurs sorprenentment homogeni i completament ignorat fins ara. Com s’havien posat d’acord per revelar aquesta “veritat” precisament davant la càmera d’Évole? Misteri. Cal dir que “Operación Palace” és un intent poc reeixit de fals documental, sustentat de forma gairebé exclusiva per les entrevistes. Recomane el visionat d’una obra mestra del gènere, Forgotten Silver (Peter Jackson, 1995), tota una compilació virtuosa de recursos narratius al servei del discurs que s’hi va construint. En aquest sentit, en el programa de La Sexta només trobe dos elements especialment brillants. El primer, l’entrevista a Suárez de l’any 1995 en la que sembla mossegar-se la llengua per no dir allò que no ha de dir, hàbilment aprofitat per lligar-lo a aquest colp d’estat fals. El segon, el periodista que des de l’altra banda del Congrés sorprenentment reconeix i comunica públicament la graduació militar de tinent coronell de Tejero, fet presentat com un lapsus d’algú que coneixia el pla consensuat pels partits polítics. Però no hi ha cap rastre de com s’ha arribat a “la veritat”, cap document “creat” per a l’ocasió, cap investigació. Res. Simplement tot un seguit de protagonistes que han decidit confessar a l’uníson. Ben poca cosa per enganyar ningú. I tanmateix ha reeixit escandalosament en aquest sentit, per bé que la voluntat d’engany no ha estat necessàriament, ni de bon tros, el principal objectiu d’aquest gènere, com ho demostren altres pel·lícules cabdals. La pionera Culloden (Peter Watkins, 1964) és un documental de guerra que narra la batalla homònima amb reporters “armats” amb micròfons a peu de canó per arreplegar el testimoni dels soldats. Tractant-se, però, d’una batalla del segle XVIII, amb soldats d’època ben caracteritzats, difícilment es podia confondre ningú. Tampoc seria el cas de Zelig (Woody Allen, 1983) sobre un suposat personatge camaleònic de la dècada de 1920 als EUA. Si ja el personatge és poc creïble, la interpretació del mateix Woody Allen evidencia que l’objectiu és un altre de ben diferent.

Évole ha parlat d’experiment per fer reflexionar sobre allò que veiem, que no necessàriament és “veritat”. I, en efecte, el fals documental possiblement és el gènere que més ha contribuït a demostrar la falsedat intrínseca del discurs audiovisual i a reflexionar sobre la seua naturalesa. Però encara hi havia qui parlava de ficció per definir “Operación Transfer”, continuant amb la dicotomia inservible de ficció-documental. Des del punt de vista narratiu, actualment és impossible diferenciar la ficció del documental, perquè les estratègies narratives que a priori podien definir-los s’han acabat barrejant en multitud de casos. Des del punt de vista de la “objectivitat” i la “veritat” suposadament pròpies del documental, la qüestió es complica encara més. Quan algú posa en qüestió aquestos elements en els documentals en els que he participat, sempre reponc que només obeïsc a l’honestedat a l’hora de construir un discurs sobre la realitat, que no cal confondre amb la pròpia realitat que construïm sobre consensos socials majoritaris a partir de discursos principalment audiovisuals. I, en aquest sentit, hi ha molta més “realitat” i “veritat” en moltes presumptes “ficcions” que alguns suposats “documentals”. I a la inversa. Si descartem les característiques narratives i la relació amb la realitat d’una pel·lícula per classificar-la com a “ficció” o “documental”, només ens resta un factor exogen al producte fílmic que és el que veritablement el diferencia en un sentit o l’altre: les expectatives de l’espectador, que espera descobrir una “història imaginada” en una ficció i “la realitat” en un documental. I és aquest fet el que explica la reacció irada d’un públic decebut en les seues expectatives per Jordi Évole. La narrativa audiovisual, però, fa molt de temps que ha superat aquesta falsa dicotomia, malgrat el seu coneixement no ha arribat encara al gruix de la societat. Aquest és el problema, i la vergonya. Fa de mal dir constatar que la immensa majoria d’aquest país –i de l’altre- va descobrir diumenge que existeix una “cosa” anomenada fals documental. És descoratjador comprovar com tanta gent és capaç d’empassar-se aquesta història tan feblement lligada des del punt de vista narratiu pel simple fet d’estar presentada en format “documental”. Davant el ridícul íntim que molts espectadors van haver de sentir, la reacció majoritària va ser d’ira, tot defugint l’autocrítica.

Vivim en l’era de l’audiovisual, envoltats de pantalles i discursos audiovisuals, i tanmateix les nostres autoritats no s’han adonat que cal aprofundir en l’educació –val a dir, alfabetització- audiovisual en l’etapa formativa. No hi ha prou amb aprendre a llegir textos escrits, també cal aprendre a “llegir” textos audiovisuals. Segurament, però, tampoc no els interessa.

  • 4
  • 8374