Dilluns 23.10.2017
Contact

Entrevista a Jordi Sales i Coderch

Jordi Sales i Coderch (Foto: Josep M. Montaner)
Jordi Sales i Coderch (Foto: Josep M. Montaner)

"Cal desbloquejar la nostra lògica efectiva de construcció nacional mitjançant la destrucció dels obstacles"

Per Glòria Farell

“Cal bloquejar els efectes d’una lògica de destrucció de la nostra unitat com a poble. Ho podrem fer des de la lògica de la fermesa nacional, que obre una posició, per a estar-s’hi, una situació resident; des de la qual se circula, es fa via, es dibuixa l’òrbita adequada al que ens és propi des de la fermesa i la dignitat. Tot deriva de moltes fidelitats, fa créixer aspiracions, guiarà transformacions.” Jordi Sales, 'La captivitat inadvertida'.

El Dr. Jordi Sales, que ha estat degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, president de la Universitat Catalana d’Estiu, president de la Societat Catalana de Filosofia de l’Institut d’Estudis Catalans, i, entre moltes altres iniciatives, responsable dels Col·loquis que se celebren anualment a la capital d’Osona, ens atén una estona després de la presentació, que s’acaba de fer al Temple Romà de Vic, del seu nou llibre, 'La captivitat inadvertida', publicat per l’editorial Galerada. Li agraïm l’estona que ens dedica.

“No hi ha pitjor servitud que la de la gent que es pensa que és lliure, quan no ho és.” Ja sé que aquesta sentència no és seva, sinó del Dr. Salvador Giner, qui ha escrit el proemi de 'La captivitat inadvertida', però m’agradaria saber com valora aquesta afirmació?

Del tot, estic totalment d'acord amb el meu clarivident amic. El que ens lliga més fort és el que no tenim representat com a lligam. El que no està objectivat actua més insidiosament perquè, com que roman inadvertit, no ens ocupem pas a neutralitzar-ho.

Per què creu que és necessari parlar de captivitat inadvertida en aquest moment de l’actualitat en què, podríem dir, ens podria semblar amb tot el procés que estem vivint que la captivitat és àmpliament advertida?

No n'estaria pas tan segur. La captivitat que ens bloqueja és la més petita, la més amagada, la que ens allunya més de l'amplitud a què podem aspirar. Dos exemples. Dic, a propòsit de la làpida metrallada que contenia el sonet al campanar de Lleida de Magí Morera, que «convé repassar coses petites per tal d'entendre la naturalesa del que detura les lògiques de construcció acumulativa. Com més petites millor per a adonar-se des de la vida ambiental de la mena de dificultats que ens bloquegen. Cal repassar gestos simples perquè, de vegades, són més eloqüents que les paraules més solemnes i les grandiloqüències». Un altre exemple és l'escut de la façana del parlament de Catalunya: «si amb més de cent anys aquest nou escut ha presidit l'edifici just sis anys, és bona cosa fer-lo sempre de posar i treure. És un senyal de la interiorització de la captivitat. Darrere de l'escut de Catalunya, el del rei Felip sempre vigila. Potser espera que alguna mà valenta i confiada en la fermesa nacional de Catalunya el destrueixi? Tan greu fóra?». Cal pensar-hi.

Quin és el propòsit (o els propòsits) del llibre?

Són uns exercicis d'agilitat dirigits sobretot a dotar-nos de maduresa i de dignitat. Cal saber mirar sense temor abans de dialogar si cal, quan, com i amb qui calgui i sobre el que calgui, sense entretenir-se en excessives germanors retòriques, efusives i de «compadreo». Cal desbloquejar la nostra lògica efectiva de construcció nacional mitjançant la destrucció dels obstacles. Vull ajudar a girar d'una vegada un fer i desfer d'estats d'ànim de les nostres lluites d'alliberament, sempre un xic massa retòriques i, sobretot, sempre massa lligades al to circumstancial de la política espanyola amb la política catalana. Fa més de cent anys, l'any 1887, Joan Mañé i Flaquer, que no era pas un exagerat, li deia a Gaspar Nuñez de Arce: «¿nos consideran Uds. como hermanos? Trátennos como hermanos, bajo pie de igualdad y no pretendan imponernos su derecho y su idioma, ya que nosotros no pretendemos imponerles los nuestros. ¿Nos consideran como país conquistado y con derecho a imponernos por el número, que es la fuerza, su voluntad? En este caso no exijan de nosotros correspondencia fraternal. Esta es la cuestión y no otra: lo demás son argucias y declamaciones que nada resuelven». Les posicions fermes són les, en veritat, clarificadores.

El Dr. Giner, en el seu proemi, ens remarca també el fet que el seu llibre entra en diàleg amb Ferrater Mora i Vicens Vives i en la seva reflexió de com som els catalans. En Raimon Galí també entrava en aquest diàleg. Bé, doncs, com som els catalans? (Vostè ens parla de les “condicions” de la subordinació que és, en efecte, un concepte clau que travessa el seu llibre. Ens el pot explicar amb més detall?)

Som un país derrotat i ocupat. Les derrotes són derrotes, moralitzar-ho massa no és bona cosa. «A batallas tales, los que vencen son leales, los vencidos los traidores» diu La Vida es Sueño de Calderón de la Barca. En un moment dic que ens cal fer vacances de senys, rauxes i similars, uns quants anys de vacances sobre psicologia dels pobles, per la molt senzilla raó que els pobles ocupats tot ho tenen distorsionat. Hi ha coses que ara es poden fer, perquè se n'han fet d'altres de ben fetes que cal agrair i que, ben estudiades, ara ens fan de premissa. La reacció catalana a les derrotes, al menys des de 1945, ha estat globalment molt bona. N'hauríem de parlar més que no ho fem. Ferrater Mora, Jaume Vicens, Raimon Galí i tants d'altres, si ara no ens poden donar receptes vàlides a la nostra circumstància, ens ajuden a poder formular les que ara ens convenen. Ens convé cenyir-nos molt al nostre fer com unitat i a posar-lo en l'òrbita de la vida europea des del segle XV. Els estats que formen la Unió Europea ja no poden pas mantenir les zones de violència interna multiseculars. Quan abans se n'adonin millor serà per a tothom.

Una lectura a salts del llibre potser ens portaria fàcilment a pensar que és un exercici de divulgació històrica d’algunes mostres de captivitat per tal d’engruixir el feix de reivindicacions i/o consignes més o menys independentistes. Però el lector que emprèn, poc o molt, una lectura continuada s’adona que hi ha una profunda reflexió de fons per als propis catalans i la seva servitud volguda. Ens en pot parlar?

És una meditació sobre la insuficiència de la lògica de la construcció, perquè se'ns bloqueja, i de la lògica de l'alliberament, perquè ens divideix subtilment. És una meditació, també, sobre el refús dels tractes com germans vençuts i dels refugis compulsius en el treball. És un esforç en fer créixer la lògica de la fermesa nacional. Ens cal aprendre a mirar des d'ella d'una manera habitual, fer-ne una situació resident, i això no és gens fàcil ni és feina tan sols d'un moment. Ara estic treballant en un segon volum que es diu La cohesió possible. Com li agrada repetir a l'amic Jordi Casassas, el flamant nou president de l'Ateneu Barcelonès, la memòria ens divideix. Al nostre país ens hi hem de trobar bé, tot fent memòria, els hereus dels carlins i els hereus dels anarquistes, els dels stalinistes i els dels falangistes, els dels catòlics i els dels espiritistes, els dels maulets i els dels botiflers, etc. No és gens fàcil. No és un problema exclusiu nostre, és un problema europeu. Tota Europa, des del segle XV fins al menys 1945, ha estat molt violenta i està plena de cicatrius. La nostra missió és preparar dones i homes que puguin viure en forma continuada aquestes tasques de redimensionar convivències com exercicis de ciutadania d'una manera serena, reposada, eficaç i amb respecte a totes les persones que viuen totes les tensions sovint amagades de totes les realitats europees. O és que a la Unió Europea hi ha realitats que sobren? Qui ho ha dit?

De ben segur que "l’exercici de la mirada" l’ha portat a descobrir moltes més realitats de “captivitat inadvertida” que les que el llibre exposa. Hi ha alguna d’aquestes que hi podria haver figurat?

La inscripció de l'estàtua a Verdaguer de Passeig de Sant Joan posada l'any 1924, estrenada la Dictadura del General Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, diu: «A Mossen Jacinto Verdaguer». Que el Carrer Pelai, abans Pelayo, no es digui Carlemany. Que els nostres tribunals de justícia forcin, de fet, a declarar en castellà a catalanoparlants, etc. La violència deriva d'aquesta imitació constant que la vida diària dels governs espanyols fan de l'axioma de Milosevic «on hi ha un serbi allí és Sèrbia» que tants mals resultats va donar. Una consideració important és que el llibre vol obtenir que les nostres mirades ens ajudin a trobar i neutralitzar signes de captiveri, i viure’ls de tal manera que ens enforteixi i ens permeti respirar més amples. La respiració i l'amplada són figures que travessen tot el llibre. «Nosaltres decidim» és un constant exercici de decisió; la lògica de la fermesa nacional ha vingut per quedar-se, és una situació resident des de la qual se circula, es fa via, es dibuixa l’òrbita adequada al que ens és propi des de la fermesa i la dignitat. Tot deriva de moltes fidelitats, fa créixer aspiracions, guiarà transformacions. Transformacions sanes i positives, n'estic molt segur.

Quina mostra de captivitat inadvertida que vostè ens explica en el seu llibre podria esdevenir simbòlica? Potser la torre de Sant Joan, que figura a la portada?

Sí, i també la de Felip V posat a l'inrevés al Museu de Xàtiva, que és a la contraportada, i la del canó de Felanitx. L'una, la Torre de Sant Joan, ben tètrica per cert, per desconeguda; l'altra, perquè hi ha qui la vol com provisional. La tercera, la del canó de Felanitx, abandonat al camp de la traïció l'any 1715, perquè el risc d’oblidar-la situa malament moltes coses, aïllant combats que no cal aïllar. De les de Lleida hauríem de parlar-ne un altre dia a part. Aquests dies demanava a la gent si sabia què era la Bastilla i tots em deien que sí, i preguntava per la Torre de Sant Joan i tots em deien que no. La dualitat a encarar és captivitat/sobirania. Hi ha moltes maneres de distreure's: un ball de dinamismes n'és una, una predicació de cansaments una altra. És l'escola dels francesos la que potser està saturada de commemoracions... la nostra escola, la que just fa quatre dies que viu els drets humans en català, no ha parlat gens de la Torre de Sant Joan. No és pas que estiguem cansats amb un cansament propi del que sovint es diu que ja estem cansats. Ricard Garcia-Carcel, un historiador que milita a Ciutadans, escriu que Felip V és una figura dotada de «una connotación de malditismo extraordinaria ... en el Ayuntamiento de Xàtiva permanece cabeza abajo». Com dic en el llibre, la pregunta que se'ns hauria de respondre és: per què i quan s'hauria d'haver girat? Per la Constitució de 1978? Les dimensions de l'expedició de la que formava part el canó de Felanitx sorprenen per la seva magnitud: una certa inèrcia del silenci històric fa com més fàcil el cost de la violència que ha engendrat situacions que es volen irreversibles.

  • 28
  • 16684