Divendres 25.05.2018
Contact

De matinada

Primacia estètica

Harold Bloom
Harold Bloom

Art que agonitza enmig de tanta xerrameca

Passar i passar, i sense cap aspiració de ser tingut en compte. M'agrada fer cas dels qui em sembla que sé segur que saben i que coneixen. La resta, aquells dels quals no tinc ni rebo aquesta sensació del tot personal, me la prenc sempre com a pura xerrameca. Preferències que tampoc no cal que siguin tingudes en compte. Una opinió és aquell concepte que tenim d'una cosa qüestionable que, després d'expressada, continuarà essent qüestionable. Són sempre fugisseres, les opinions, és la seva naturalesa i el que pensem avui potser no té res a veure amb allò que ahir ens semblava del tot indiscutible. Crec que opinar és del tot divers del fet de deixar establert. Però Harold Bloom, a 85 anys que ja té, és un dels meus oracles. Sobretot des de l'aparició del seu “Cànon Occidental”. Ningú no té perquè estar-hi d'acord, només faltaria. O potser sí, vés a saber. L'erudició com a resultat d'una vasta instrucció. És així com avui ho veig. I gaudeixo quan diu que la funció de la veritable crítica és enaltir la mera opinió en coneixement i que no li interessa gens la gent que fa ostentació d'opinions sense veritable coneixement. I quan parla dels usurpadors de la primacia estètica que hores d'ara ja tot ho dominen. Escola del ressentiment, aquests suposats crítics marxistes, feministes, historicistes de nou encuny i, en fi, tot aquell que llegeixi un poema com si es tractés d'un document social o barregi política o ideologia amb la literatura. Usurpadors contra la lectura acurada, escrupulosa, desinteressada. Aquest art que agonitza, diu Bloom, enmig de tanta xerrameca.

Llegint-lo no puc deixar de pensar que poques coses m'haurien plagut més que el fet de no haver-me sentit gairebé empès a jubilar-me. Tanta mentida i tanta fal·làcia i tanta corrupció del llenguatge que avui són dominants a les reunions de professors a l'hora d'avaluar i fer informes i posar notes a l'evolució de l'alumnat. Ja gairebé no hi ha deixebles. Jo també vaig aprendre de Bloom a gaudir dient als meus alumnes que s'aïllessin quan un poema o un passatge en prosa els trobés i els enaltís fins al punt del coneixement i d'aquell instant de lucidesa plena. I que alehores el llegissin en veu alta i que fins i tot el cantessin i el fessin seu a la memòria. La memòria com a mare de les muses i l'ensenyament, la lectura i l'escriptura que són els tres noms d'una mateixa cosa. No vaig poder més, però, de mentides, i ara ja no sóc professor i m'ho miro tot des de la barrera i sense cap aspiració de ser tingut en compte. A New Haven, Connecticut, encara hi viu Harold Bloom, que ja en té 85 i no s'ha jubilat. Càtedra Bloom. Mal vist aquests dies per alguns que s'han enfadat perquè ha gosat dir que a la literatura actual no hi veu res de radicalment nou. Novetats, novetats, ¿per què tanta novetat?

http://miquelcolomer.cat

  • 2
  • 1321