Dijous 23.11.2017
Contact

Els germans Karamàzov

Detall de la portada
Detall de la portada

La veritat ha entrat en ell: l’ha marcat per sempre, li ha fet una macadura!

Un pare “indigne d’anomenar-se pare”, pallasso egoista, dominat per les més baixes passions i una sensualitat desmesurada,  mor assassinat i n’és acusat, amb un cúmul de proves en contra seu, un dels seus tres fills, un dels germans Karamàzov. Al voltant d’aquest crim gravita tota la novel·la, fins i tot abans de consumar-se, perquè ja des del començament s’intueixen els núvols negres de la desgràcia a l’horitzó, tot i que, igual que  amb les tempestes, mai no acabem d’estar preparats per la violència amb què esclataran els fets. Per això el lector que s’hi acosti caldrà que tingui ben present que aquest crim no és més que el catalitzador del remolí de  passions, dubtes, sofriment..., de vida, ras i curt, que és aquesta novel·la. El mateix Dostoievski aconsellava a una jove aspirant a escriptora que prengués “el que la vida mateixa li ofereix. La vida és infinitament més rica que les nostres invencions! No existeix imaginació que ens proporcioni el que ens ofereix de vegades la vida més corrent i vulgar! Respecti la vida!”

Al llarg de la novel·la som testimonis de les tensions que esclaten més o menys violentament entre els diferents caràcters que representen els tres germans Karamàzov: l’escèptic Ivan que amb els seus dubtes sembra la llavor de la tragèdia, l’arrauxat Dmitri, que es deixa endur per la sensualitat com son pare, però alhora és conscient del pecat, el pateix i aconsegueix redimir-se, i el jove ple de fe Alexei (Alioixa) Karamàzov, el veritable protagonista de la novel·la. I això no vol dir que aparegui en totes i cadascuna de les pàgines ni que sigui actor en tot el que la novel·la narra. Alioixa és el veritable protagonista perquè és ell qui, d’una manera o altra, tots desitgen tenir al costat. És qui tots estimen, qui tots busquen per descarregar les seves consciències, qui tothom cerca per a consell i consol: és l’únic que es manté prou ferm, malgrat els dubtes i les vacil·lacions –al capdavall és humà-, per servir de suport a tothom.

Una idea fonamental, formulada per Ivan Karamàzov, travessa tota la novel·la: “Si no hi ha Déu, tot és lícit”, i la converteix en una reflexió inquietant i trasbalsadora sobre la llibertat i la responsabilitat pels actes comesos, davant els altres i un mateix, que ens porta a concloure que “no pots ser el jutge de ningú. Perquè abans de jutjar un criminal, el jutge ha de saber que ell mateix és un criminal, tan criminal com l’acusat, i potser més culpable del seu crim, més que el criminal i que tothom.” I precisament per això Alioixa esdevé tan important, perquè davant dels dubtes que assetgen Ivan i de les passions que arrosseguen Dmitri, sabent-se culpable ell també, manté el camí i continua volent creure que, efectivament, no tot és lícit.

Deia Manuel Baixauli en un article publicat a El País el 18 de febrer que aquesta novel·la li havia deixat “moradures i ferides arreu de la ment” i li havia “produit dolor i plaer” a més de “dubtes difícilment resolubles”. Poca cosa més es pot afegir per descriure el que sent el lector quan s’aboca a les profunditats abismals de les ànimes que Dostoievski retrata en la que fou la seva última novel·la. I de fet, si hom té aquests sentiments en llegir-la pot estar ben content, perquè precisament això és el que pretenia Dostoievski: “i pateixen, evidentment, però... en canvi, viuen, viuen una vida real i no imaginària perquè el sofriment és la vida”. No podem sentir-nos còmodes llegint, per molt que n’hi hagi que ho pretenguin, perquè encara que “ens engresquem (...) a condició d’arribar-hi sense esforç i que no ens costin ni un xavo”, tot té un preu. I el de llegir aquesta novel·la és la inquietud dels dubtes i el dolor de les ferides que el lector guardarà com a preuat record.

Però després de l’esforç obtenim la recompensa i, tal com després de la tempesta el sol brilla encara amb més intensitat, també l’esperança dóna força i redimeix: “Em crec en estat de sobreposar-me a tots els sofriments, mentre pugui dir a cada instant: sóc! (...) Existeixo! Veig el sol, i encara que no el vegi, sé que brilla. I saber-ho, ja és la vida.” Un cop passat el patiment i superades les dificultats, guardarem més bon record del que hem aconseguit i, tal com diu Alioixa: “No hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record.”

Memòria perpètua!

 

[Els germans Karamàzov. Fiódor Dostoievski. Trad. Joan Sales. Club Editor, 2014]

  • 6
  • 2141