Dijous 23.11.2017
Contact

S’acosta l’hora de les veritats

Manifestació del 17 d'octubre
Manifestació del 17 d'octubre

Pel que fa al govern i les institucions de Catalunya, en primer lloc sobta que ni ells mateixos es creguin les lleis que promulguen

En l’actualitat tenim dos ordenaments jurídics, l’espanyol d’una banda i el que procedeix de la legislació aprovada pel Parlament de Catalunya, de l’altra, competint per la seva exclusivitat sobre un mateix territori, el de l’actual comunitat autònoma de Catalunya. En termes jurídics, a això es redueix l’actual conflicte de sobiranies. Al final els perdedors seran els qui pagaran la trencadissa. L’estat espanyol parteix de l’avantatge de tenir el jutges, els fiscal i les forces de seguretat a favor seu. Però això no els garanteix cap immunitat. Si al final guanyem els que som partidaris d’un ordenament jurídic emanat de les institucions catalanes, que som la majoria, tots aquests senyors tan ufans i tan superbs faran la fi del cagaelàstics.


La gran errada de l’estat espanyol –a part de la seva simple existència, que és una vergonya per al progrés de la humanitat-, és que per intentar imposar-se en aquest combat fa servir actuacions que no tan sols són completament il•legals des del punt de vista d’un tot just estrenat ordenament jurídic català, sinó que també ho són des del punt de vista del seu mateix ordenament jurídic, que té aquestes actuacions perfectament tipificades en el seu Codi Penal –el mateix que aquests dies és vigent a Catalunya si ens atenem a la Llei de transitorietat--, i també des del punt de vista del dret internacional, plenament vigent al regne bubònic –perdó, volia dir borbònic—des del moment que incorpora el dret internacional a través de la signatura de tractats i convenis, i vigent també en l’ordenament jurídic català atès que Catalunya es considera plenament successora de l’estat espanyol en la signatura de tots aquests tractats i convenis. De manera que ni tan sols seria necessari que nosaltres guanyéssim la partida, sinó que un simple canvi de govern a l’estat espanyol, provocat per una circumstància tan simple com la pèrdua del suport del PNV per part de l’actual govern del PP, podria suposar per a tota aquesta colla de delinqüents anar a petar amb els ossos al pixum. No és una amenaça, perquè ja deuen comprendre vostès que jo no estic en condicions de ser una amenaça real ni per a les mosques que m’entren per la finestra. Però potser que aquests senyor ho tinguin ben present a l’hora de delinquir, perquè la seva immunitat penja d’un fil molt prim, la justícia és lenta però sol acabar arribant. I els senyors del PP cada vegada tenen el dogal més al coll sense necessitat de ficar-se en merders a Catalunya. Roma no paga traïdors.


Pel que fa al govern i les institucions de Catalunya, en primer lloc sobta que ni ells mateixos es creguin les lleis que promulguen. No s’entén que el senyor Trapero anés a ser informat pel fiscal de l’estat sobre les actuacions que suposadament han d’emprendre el mossos en contra de la celebració del referèndum. El Mossos ja no estan a les ordres d’Espanya,i si no els agrada que pleguin, però que no emprenyin. El govern català, que hauria de ser el principal encarregat de garantir els drets dels seus administrats, està permetent que els catalans ens vegem sotmesos a actuacions delictives sense mostrar cap capacitat d’emparar-nos, i això és molt greu per a un estat que tot just està constituint-se, encara que sigui de manera transitòria. Com a mínim hauria d’advertir als funcionaris que cometen prevaricació –advertir-los personalment, vull dir, amb nom i cognoms-- que les seves actuacions s’estan recollint en un arxiu per emprendre mesures legals una vegada l’estat s’hagi dotat d’un poder judicial propi. I la creació d’aquest poder judicial hauria de ser una de les mesures més immediates que emprengués l’administració catalana.


En segon lloc caldria que informessin la població de les mesures legals que puguin estar emprenent davant la jurisdicció internacional. Com he dit abans, les activitats delictives del funcionaris espanyols afecten les disposicions del dret internacional, que té els seus propis òrgans jurisdiccionals per vetllar pel respecte als drets humans. Recordem que l’estat espanyol està atemptant contra la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, la lliure circulació de serveis i mercaderies, l’exercici de drets democràtics, etc. (no acabaríem mai la llista). Posat que no se’ls hagi acudit engegar aquest front jurídic d’àmbit internacional, no ens quedaria altre remei que preguntar-nos si és que es mamen el dit o és que baden. Perseguir la conculcació dels drets dels ciutadans ha de ser la prioritat màxima de qualsevol administració, sinó ja em diran per a què volen vostès un nou estat.


Mentrestant només els puc recomanar paciència, no ens calen herois per vèncer, i un cop haguem vençut haurem de maldar perquè es faci justícia. I pensin que encara haurem de donar gràcies a la manera de fer de l’estat espanyol, perquè fins ara el principal obstacle que hem tingut per fer reals les nostres reivindicacions han estat els mals de ventre que els han entrat als nostres polítics en els moments més importants. Però si ara no ens en sortim, tots aquests polítics ja es poden anar buscant colla, perquè ningú no serà capaç de deslliurar-los de la venjança dels espanyols. La independència s’ha convertit també per a ells en l’única sortida possible

  • 0
  • 508