UN CONTE
Arraulits vora meu esperen impacients
Arraulits vora meu esperen impacients
I m’extasio mirant aquest paisatge al mateix temps que tinc por. Por de que en un moment donat el foc pugui fer acte de presència i deixar en unes hores la naturalesa erma, l’esquelet dels arbres cremats, un món sense vida.
Respiraves tranquil al meu costat i em sentia plena d’amor i de confiança
El vent hi jugava capritxós i meravellada mirava el cel gran
M’agrada perdre’m per aquests pobles de muntanya amb façanes de pedra, amb un rierol d’aigües manses i cristal·lines que baixen tranquil·les sense fer remor,
Si podés cantar-te la dolça caquan et bressolava perquè t’adormissisnçó
Em criden l atenció aquestes grans superfícies regides per xinesos
La petitesa de viure un sol jorn sense ahir, ni demà, només present
Abans de la guerra civil la Maria, la cosina, va casar-se i quan va acabar la confrontació dels dos bàndols espanyols el seu home per raons polítiques va haver d’exiliar-se a França.
Dorms tranquil·la mentre una mà amorosa et vetlla el son, t’allunya de les pors