Judit i Holofernes, de Caravaggio (Galeria Nacional d'Ar Antic de Roma)

Si hagués de triar entre Lady Macbeth i Judit em quedaria amb la segona. Judit si més no, afronta el perill, treu pit i es juga la vida, mentre que Lady Macbeth, aquesta espècie tan recorrent entre els nostres polítics, es limita a instigar i a passar desapercebuda. De les cent mil Judits que he vist per aquestes pinacoteques de Déu la que més em complau és la de Caravaggio. Fou pintada l’any 1599 i representa una triomfal entrada al barroc. Observin la seva majestat i esveltesa. Il·luminada en contrast amb la criada, ressalta per la blancor i joventut respecte d’ella, bruna i arrugada, en aquesta tècnica del clarobscur que tan obsedia al pintor homicida que morí assassinat. Ens mostra la seva elegància amb els braços estirats, aguantant el glavi tan lluny del cos com li és possible. El semblant d’angelet tan sols deixa intuir un carés lleugerament arrufat, no gaire. Què l’incomoda? pel que sembla poca cosa més que l’angúnia que sentiria la meva àvia cada vegada que havia d’escorxar un conill o de desplomar una gallina. I potser ni això. És la personificació de la innocència.

La premsa ens informa d’aquesta Judit del Mosad que acaba de seduir i matar a Mahmud Al Mabhuh, fundador de Hamas, que dirigia les remeses d’armes des de l’Iran, Corea del Nord i la Xina, cap a Gaza. El va liquidar a Dubái, després de seduir-lo amb la promesa d’una nit idíl·lica. Abans que ell foren seduïts, per llurs respectives Judits, Adolf Eichman i Mordejai Vanunu. Sempre l’etern femení. I això que la víctima sabia perfectament que el Mosad portava anys seguint-li el rastre. ¿Mossegà l’esquer o simplement decidí, com el pregadéu abans de la còpula, que després de tastar els llamins de Judit ja no calia continuar vivint? Es cansà de viure amb l’ai al cor? Potser decidí posar fi a la seva constant angoixa. Potser, com Macbeth, es preguntava: “de què em serveix haver aconseguit els meus desitjos si no tinc repòs? És preferible la pau de les meves víctimes al fals gaudi que produeix el crim”.

Com més amunt és el cervell més avall són els lloms, diu Huxley a “Contrapunt”. I Terenci: sóc home, cap comportament humà em pot ser del tot estrany. I encara menys, afegeixo, si aquest comportament és tan prototípic que el trobem fins i tot en Shakespeare. Si el que diu el blog d’en Sostres és cert, el carro d’en Carretero ha anat pel pedregar. La seva vida privada no ens interessa gens, el que ens importa és la seva eventual incapacitat en separar “públic” i “privat”: la utilització del partit amb finalitats diverses a les programades. Falten dades, esclar, però crec que ens podem preguntar ben legítimament en mans de quina Lady Macbeth deixem el futur de Catalunya.

Demana’m el que vulguis i t’ho daré a condició de donar-li el doble al teu principal enemic, digué el rei al seu súbdit. I el súbdit contestà: que em buidis un ull.

Què li passa a El Matí digital? La seva missió era preparar el terreny a en Carretero? Només cal veure el nombre de lectors del darrer article d’en Torra. Potser sóc jo qui s’ha equivocat de blog. Qui es pensi que l’opció Carretero només esgarraparà vots a Esquerra és un il·lús; per cada dos vots que li prengui en prendrà un a CIU, i això vol dir tripartit III, o PSC en solitari. Possiblement la darrera opció és la més realista. El país ha de premiar la disciplina, que és una virtut, i el PSC és un partit compacte i disciplinat, sense pardalets al cap, que castigaria amb l’expulsió qui gosés –i ningú no gosa- anteposar els seus deliris i desvaris als interessos del partit. A Reagrupament els celebren i els disfressen, els desvaris. Potser si que ara toca PSC. A jutjar per la disciplina dels seus militants és l’opció més assenyada. A contravent s’hi pot anar una estona, no sempre. És absurd oposar-se a les fúries que aterren la ciutat d’ideals.

En Ransau té raó. Mai com ara, des de 1975, els castellà no s’havia sentit tan valent a Catalunya. Tots, cada dia, ens trobem tres o quatre vegades en les situacions que denuncia el seu darrer article.

No cal que s’escarrassi, senyor Torra, que no li daran l’ambaixada de Suïssa ni la d’Haití. Ni a vostè ni a mi. Si arribés la independència, que no arribarà, i menys de mans d’un Carretero, l’endemà de la seva declaració, com per art d’encantament, tots els ciutadans s’haurien convertit sincerament a ella. Sempre passa el mateix. En Francesc de Carreras i na Sánchez Camacho, per exemple, es disputarien la paternitat de la idea de modificar el codi penal per tal de tipificar com a delicte el fet de negar que Catalunya és una nació. Ambdós esgrimirien uns arguments tan sòlids i convincents com abrandats: amb els unionistes tolerància zero!, dirien. Tots ens passaran al davant, senyor Torra, mentre vostè i jo ens retirarem discretament i ens ho mirarem perplexos i pensarosos, entre divertits i elegíacs, bo i escoltant el segon moviment –andante con moto- del trio per a piano i cordes en mi bemoll, D. 929, de Schubert. Catalunya vol ser decebuda. A mi, per desgràcia, ja no em decep ningú.