Publicitat
 
 
 
-
 
De la foscor a la llum
   
     
   

394

7

 
Josepa Martorell
 

De la foscor a la llum

Amaneix a València amb un Àgora que obre inacabada, per a la oposició, i acabada per al Consell. Una plaça coberta que com l'Hemisfèric, el Palau de les Arts i el Pont de l'Assut es inaugurada abans d'hora. Imponent el trencadís de color blau cobalt s'obre pas entre mig de la Ciutat de les Arts i de les Ciències i planta cara.

Qui sap si Calatrava, qui, per cert, fou el gran absent de la inauguració, somiava, com Camps, amb uns Jocs Olímpics. Però tot és relatiu. Put your hand on a stove for a minute and it seems like an hour. Sit with that special gril for an hour and it seems like a minute. That's relativity (Albert Einstein). El que per a u significa l'univers per a un altre no té ni tan sols sentit. És la eterna història dels desencontres.

La València, la nostra València que mira al mar; al nostre Mediterrani, on es barregen les cultures entre les aigües salades té un àgora, com el nom del programa de TV3, que tant m'agrada i que no tindré que vore on-line perquè, ara sembla, que gràcies a l'acord entre els governs valencià i català es farà el possible per tenir la reciprocitat de les emissions entre les dos cadenes autonòmiques.

Finalment tothom s'adonarà que els catalans només miren cap al Sud quan el Barça juga a València. Em pregunte que passaria si, de sobte, el missatge estret i obtús de l'enemic catalanista li passarà factura a l'emissor amb la força que té l'efecte boomerang. Tal vegada, aleshores, molts valencians i valencianes que desconeixen el seu passat s'adonarien que ningú els vol envair perquè és ridícul sotmetre a la pròpia cultura i a la pròpia identitat perquè nosaltres, els valencians, d'on venim sinó del Nord?

I per això temo a la ignorància perquè ens fa dèbils i fàcils de manipular amb un cinisme ben dosificat i emparat per la simplicitat de les idees. I, recorde, ara, la darrera seqüència d'Àgora,- la pel·lícula d'Amenàbar-, en la que Hipatia sense paraules s'acomiada del mon, muda, front a una societat irracional que la destrueix. I marxa amb el missatge més contundent de tots: el silenci perquè l'absència comunica més que les paraules.

Nosaltres ara mirem el futur des de l'àgora blava que ens convida ser ciutadans de la moderna polis amb silencis, amb paraules, amb sorolls, amb clams. Ahir la nostra societat civil en processó per els carrers de la ciutat va contestar amb una massiva manifestació als governants perquè, com canta Al Tall, Volem que vinga la llum!.

 
Comentaris
És difícil dir-ho, Miquel... "Caminem cap a la llum, mirem cap al mar Mediterrani, mirem cap al futur desde eixa Àgora blava...". Vaig sentir aqueixa emoció des de l'Alguer quan intentava veure Mallorca i només veia aigua però rumiava que potser sí, que si no la veia la palpava... Però, home, pensa que també tenim la sort de gaudir de la sòlida espinada dels Pirineus i una bona faixa que ens escalfa des d'Aragó. No ens estem de res! «Des d'Alacant a la Provença/ Qui mor no mor, si el son és clar/ Quan neix la llum en el quintar./ La gent s'agleva en la nit dura,/ Tots anuncien la ventura,/ Les Illes porten el saïm,/ I els de l'Urgell, farina pura:/ Qui res no té, clarors dels cim./ La fe que bull no té captura/ I no es fa el Pa sense el Llevat:/ A cal fuster hi ha novetat.»(Gràcies mestre Foix)
La relativitat i la dualitat de la vida, sempre debem de contar amb elles a l'hora de caminar, a l'hora de donat passos cap endavant. Sigam sempre positius, deixem enrere.. la foscor, els desencontres, els desacords, la ignorància.. I caminem cap a la llum, mirem cap al mar Mediterrani, mirem cap al futur desde eixa Àgora blava, que encara que inacabada, no deixa de ser imponent. Sòm un poble amb una identitat i amb una història. Personalment em senc molt bé compartint llengüa i cultura amb els meus germans del Nord. Una abraçada.
Doncs ha estat un honor col·laborar. D'altra banda, creu-me, tens més raó de la que et penses quan afirmes "els catalans només miren cap al Sud quan el Barça juga a València". De fet, per a la flor i la nata de la classe patrícia barcelonina Catalunya és Barcelona i Girona. De Lleida i Tarragona només saben que fem la punyeta amb la fruita (peres i avellanes) i amb l'aigua de l'Ebre i de València, si no fos perquè dos valencians van fer córrer allò dels "Països Catalans", pensarien que és una "granja" de taronges.
Ni tinc que oblidar ni molt menys perdonar. El teu comentari no és gens estúpid. És més el suggeriment m'ha semblat molt oportú i per això he posat el vídeo de la cançó després de llegir-te
Espero que esborreu el meu estúpid comentari i que l'oblidis i perdonis, Josepa. Anava tan clapat que no vaig veure que acabes l'article amb un enllaç. Ara recordo que el primer camí que vaig sentir la cançó va ser a la UCE, tongada de Vic, el 1976 i que els que hi anàvem per primer cop al·lucinàvem intentant entendre el bellíssim català dels mallorquins, si bé atribuíem la nostra confusió al fet de passar-nos les nits intentant (sense cap èxit) competir amb la bufera dels valencians mentre procuràvem pair (amb menys èxit encara) les dosis d'aigua de València que compartíem. Aquells dies vaig sentir (i encara el sento) un immens orgull de parlar la vostra i nostra llengua. Ca meva és ca teva.
Moltes gràcies per el suggeriment, Joan. Si punxes al nom de la cançó en l'article gaudiràs d'un tastet visual i sonor. És una versió fantàstica perquè a més a més inclou una explicació de l'origen de la lletra.
Molt bé, Josepa. I molt bonic el verb "reviscolar" al cartell. Però, dona, si esmentes la vella cançó de Al Tall, ens n'hauries de donar un tastet "de rabiosa actualitat": «Que vinga, que vinga, que vinga la llum// i qu'al senyor alcalde li donen per el c...» http://valenciclopedia.wikia.com/wiki/Que_vinga_la_llum!

Obtenir le lecteur Adobe Flash

copyright El Mati - AVÍS LEGAL