De la foscor a la llum

Amaneix a València amb un Àgora que obre inacabada, per a la oposició, i acabada per al Consell. Una plaça coberta que com l'Hemisfèric, el Palau de les Arts i el Pont de l'Assut es inaugurada abans d'hora. Imponent el trencadís de color blau cobalt s'obre pas entre mig de la Ciutat de les Arts i de les Ciències i planta cara.

Qui sap si Calatrava, qui, per cert, fou el gran absent de la inauguració, somiava, com Camps, amb uns Jocs Olímpics. Però tot és relatiu. Put your hand on a stove for a minute and it seems like an hour. Sit with that special gril for an hour and it seems like a minute. That's relativity (Albert Einstein). El que per a u significa l'univers per a un altre no té ni tan sols sentit. És la eterna història dels desencontres.

La València, la nostra València que mira al mar; al nostre Mediterrani, on es barregen les cultures entre les aigües salades té un àgora, com el nom del programa de TV3, que tant m'agrada i que no tindré que vore on-line perquè, ara sembla, que gràcies a l'acord entre els governs valencià i català es farà el possible per tenir la reciprocitat de les emissions entre les dos cadenes autonòmiques.

Finalment tothom s'adonarà que els catalans només miren cap al Sud quan el Barça juga a València. Em pregunte que passaria si, de sobte, el missatge estret i obtús de l'enemic catalanista li passarà factura a l'emissor amb la força que té l'efecte boomerang. Tal vegada, aleshores, molts valencians i valencianes que desconeixen el seu passat s'adonarien que ningú els vol envair perquè és ridícul sotmetre a la pròpia cultura i a la pròpia identitat perquè nosaltres, els valencians, d'on venim sinó del Nord?

I per això temo a la ignorància perquè ens fa dèbils i fàcils de manipular amb un cinisme ben dosificat i emparat per la simplicitat de les idees. I, recorde, ara, la darrera seqüència d'Àgora,- la pel·lícula d'Amenàbar-, en la que Hipatia sense paraules s'acomiada del mon, muda, front a una societat irracional que la destrueix. I marxa amb el missatge més contundent de tots: el silenci perquè l'absència comunica més que les paraules.

Nosaltres ara mirem el futur des de l'àgora blava que ens convida ser ciutadans de la moderna polis amb silencis, amb paraules, amb sorolls, amb clams. Ahir la nostra societat civil en processó per els carrers de la ciutat va contestar amb una massiva manifestació als governants perquè, com canta Al Tall, Volem que vinga la llum!.